13 d’ag 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Predicar amb l'exemple

Jose Maria Cuadrado Jimenez

Predicar amb l'exemple

Rosa Paz

Que lluitin units contra la pandèmia, que ja hi haurà temps en el futur per a la contesa electoral, és el mínim que es mereix la soferta ciutadania

Els drets a la crítica i a la discrepància són elementals en democràcia. La seva absència o prohibició és només pròpia de règims autoritaris, però fins i tot en l’omnipresent estat xinès es van colar missatges de reprovació per part d’alguns ciutadans a la gestió governamental de la crisi del coronavirus. El problema aquí no és, per tant, que hi hagi desacords entre el Govern central i els líders de l’oposició o els responsables d’algunes comunitats autònomes sobre com està manejant l’Executiu de Pedro Sánchez la batalla contra el Covid-19. El que és greu és que, en un moment en què tota la població espanyola està vivint moments extraordinàriament difícils pel confinament i les seves conseqüències econòmiques, els polítics i les administracions es manifestin públicament com si fossin l’exèrcit de Pancho Villa, amb un discurs discordant que només pot generar desconfiança.

Val aquesta reflexió també per a la dreta mediàtica, que, en alguns casos, no troba límit en la censura al Govern central, en particular al mateix president –el vicepresident Iglesias tampoc en surt ben parat–, bé sigui pel que consideren el seu retard a actuar contra el coronavirus o perquè creuen que ‘acapara molta càmera’, apareixent cada dos per tres a explicar a la ciutadania com estan les coses i advertir que estaran molt pitjor els pròxims dies. No semblen que pensin que els ciutadans tancats necessiten anar conscienciant-se de la situació real en què hi ha el país i consideren, no obstant, que Sánchez està fent un aprofitament electoralista de la seva gestió de la crisi. Fet que, per cert, entra en contradicció amb l’opinió que no ho està fent bé, igualment manifestada per aquests mitjans. Tampoc no hi ha gaires dubtes que criticarien igualment Sánchez si evités donar la cara en aquesta situació tan excepcional com greu.

La qüestió no és, per descomptat, la crítica, que no pot estar limitada ni tan sols en un estat d’alarma com l’actual. El problema és que hi ha declaracions inexactes, quan no falses, d’alguns dirigents autonòmics dirigides a minar la confiança dels ciutadans en l’actuació governamental. Seria el cas de Quim Torra quan afirma a la BBC que a Espanya no hi ha confinament, o el d’Isabel Díaz Ayuso quan suggereix maliciosament que el Govern pot bloquejar l’arribada del material sanitari que la Comunitat de Madrid ha comprat a la Xina.

No sembla que siguin aquestes les actituds exemplars que els ciutadans mereixen en aquesta anòmala situació. Potser tampoc ho és que Pablo Iglesias se salti la quarantena a la qual estan obligats tots els qui han tingut contacte amb un encomanat. Més aviat sembla que de vegades els polítics tendeixen a mirar amb enveja a qui compareix molt davant dels mitjans, en aquest cas Sánchez, convençuts que això sempre dona molts vots, tot i que sigui en situacions crítiques que seran jutjades amb severitat per la societat. Que lluitin units contra la pandèmia, que ja hi haurà temps en el futur per a la contesa electoral, és el mínim que es mereix la soferta ciutadania.