Dotze d’Octubre
Poc amor i molta indiferència
El 12-O és una data que es percep segrestada pels que es creuen en possessió d’unes essències pàtries caduques i intenten imposar una visió excloent d’Espanya mentre la majoria de la ciutadania la viu amb desconnexió.

Quan el 1992 es va commemorar el cinquè centenari de l’arribada de Cristóbal Colón a terres americanes, cosa que es coneix popularment com el descobriment d’Amèrica, el Govern de Felipe González va anar especialment amb compte en definir aquella fita històrica com "la trobada entre dos mons". No s’havia de ferir la sensibilitat dels germans americans, perquè allà ja començaven a aflorar sentiments contra la colonització espanyola. A Espanya la festivitat no causava encara irritació i el centenari es va celebrar amb magnificència amb uns Jocs Olímpics a Barcelona, una Exposició Universal a Sevilla i la Cimera Iberoamericana de presidents a Madrid.
Festa de la Hispanitat o Dia de la Raça han sigut els noms donats a una celebració que no mobilitza a una majoria ciutadana que, per rememorar Paco Ibáñez i Georges Brassens, aquell dia es queda al llit igual o se’n va de viatge, si el 12 d’octubre cau en pont. És una data que genera poc amor i molta indiferència, que es percep segrestada pels que es creuen en possessió d’unes essències pàtries caduques, per una dreta excloent que, 50 anys després, encara agita el còctel de la hispanitat i de l’espanyolisme contra els que es reclamen d’una Espanya més moderna i més plural. No és fàcil restablir aquí un sentiment col·lectiu de patriotisme, en part pel rebuig que provoca l’ús que va fer la dictadura franquista d’aquest estendard, però també perquè sent aquest un país amb nacionalismes perifèrics molt arrelats, construir una identitat comuna és gairebé una tasca hercúlia. Especialment, quan es contraposen concepcions d’Espanya tan oposades com les que poden sustentar la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, o el lehendakari, Imanol Pradales, per citar un exemple. Però hi va haver moments en què semblava viable instaurar una espècie de patriotisme constitucional. Tots, també els nacionalistes, van participar en l’elaboració de la Constitució i el 6 de desembre podria haver sigut la festa nacional del nou ordre democràtic. Però aquesta idea tampoc es va endurir.
Així que la festa nacional es viu més com un deure oficial que com la reivindicació d’un sentiment comú. Se celebra amb una desfilada militar, com fan els francesos per commemorar la seva revolució i algunes altres potències desitjoses de mostrar el seu poder. Tanmateix, no hi ha desfilada als Estats Units, on cada 4 de juliol es commemora el Dia de la Independència amb celebracions, cavalcades i focs d’artifici, i allà el sentiment nacional sembla intens, malgrat Trump. Es podria preguntar, per això, si la millor manera de consolidar un esperit comú, d’identitat en la diversitat, és fer desfilar les tropes davant el Rei, sempre, per cert, a Madrid. Segurament no és fàcil trobar una forma col·lectiva de celebració i ni tan sols una data que la motivi i faci partícip tota la ciutadania. Segurament no és fàcil, no, però s’admeten idees.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Desigualtat econòmica El nou municipi de Barcelona en el top 3 dels més rics de Catalunya: té més de 66.000 euros de renda personal anual
- Polítiques d’estrangeria El Govern expulsa 10 estrangers reincidents cada setmana a Catalunya
- BARCELONEJANT La febre de les ‘blind boxes’
- Gestió del litoral Desenes de clubs nàutics catalans busquen escletxes legals per esquivar la llei de Costes i evitar el tancament
- Espectacles Barcelona s’omple de musicals: d’‘El fantasma de la ópera’ a ‘Tootsie’ i la tornada de ‘Germans de sang’
- ASSUMPTES PROPIS Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"
- CANVI EN EL SóNAR Sortir-ne escaldats
- TENNIS Djokovic cau i Shanghai tindrà una insòlita final entre cosins
- Alpinisme "Semblava la pel·lícula de la meva vida"
- CICLISME Pogacar fa a la Llombardia el que Merckx mai va aconseguir