Dir la veritat

No hi ha manera més bona de respectar i honrar les víctimes de la dana de València, aquesta gota freda que va causar 229 morts i destrosses incalculables en habitatges, empreses, comerços i infraestructures, que dir-los la veritat. Després d’un any de mentides, de versions diferents i contradictòries, que només busquen ocultar què es feia mentre desenes de ciutadans morien i l’aigua arrasava tot el que trobava, saber la veritat pot tenir aquesta capacitat, que alguns li atorguen, de guariment de l’ànima, i d’aportar una certa sensació de justícia als afectats. No pas la justícia que impartiran els tribunals quan toqui, no: aquella altra que contribueix a posar cadascú al seu lloc. Perquè, en la tragèdia que es va produir avui fa un any, falta per saber no tant què feia el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, tot i que això tingui el seu marro, com per què és incapaç d’admetre que no s’ocupava de les responsabilitats del seu càrrec, que en aquell moment consistien bàsicament a mirar de salvar vides.

Ha passat un any i les ferides continuen obertes. El dol per les pèrdues humanes trigarà encara molt de temps a superar-se. La destrucció de les llars, els negocis i les infraestructures es van a poc a poc reparant, però la destrucció va ser majúscula i, malgrat les inversions econòmiques destinades a la reconstrucció, la recomposició no arriba amb la celeritat necessària, en part a causa de la tradicional lentitud de les administracions. Això és així. Els afectats, però, reclamen no solament la reparació del perdut; demanen també veritat i justícia. La jutge de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, treballa amb minuciositat i eficàcia en la instrucció penal del cas, que avança imparable. Però la permanència de Mazón al capdavant del Govern autonòmic i la seva negativa a assumir que va actuar malament representen un afront constant per als qui van patir la pèrdua de les seves persones estimades i de les seves propietats. Ho senten així fins i tot els votants del Partit Popular.