'Animal spirits': ecos de tardor del 2008

La situació econòmica i financera empitjora a ritmes que no es veien des del 2008. ¿A què respon aquest col·lapse? Que l’amenaça de recessió ha aparegut en un moment particularment vulnerable de l’economia mundial, que ha crescut recolzada en un deute molt barat i la notable contribució de la Xina. Respecte d’aquest país, tot apunta que el 2020 no podrà jugar el paper impulsor que va tenir el 2008 ni el que ha mantingut fins al 2019. I el deute, ¿podria impulsar de nou l’avenç del PIB global? No sembla possible perquè el seu avenç l’ha situat en valors històrics i perquè, justament, estem assistint a una fase de desacceleració. Aquest és el quid de la qüestió: la crisi del coronavirus ha esclatat a la cara d’una economia global dopada per la molt laxa política monetària de l’última dècada.

Per això el rescat de les economies occidentals per governs i bancs centrals: a mesura que es confirma el pitjor, tots han ampliat substancialment la seva intervenció. La importància conjunta dels seus programes, equivalent a diversos bilions d’euros, reflecteix l’angoixa del possible col·lapse del crèdit, una expressió, al seu torn, de la recerca de liquiditat per bancs, empreses i inversors, preparant-se per al pitjor.

En aquest context, el cas del BCE és paradigmàtic. No fa ni una setmana que va prendre les mesures que considerava adequades: manteniment de tipus, ampliació del programa de compra de bons en 120.0000 milions i reducció dels tipus d’interès que cobra a les entitats financeres, fins al -0,75%, en el seu programa de crèdit dirigit a sostenir l’activitat. Però el tancament de fronteres, l’extensió de la crisi a Europa i l’Amèrica del Nord, i les cada vegada més inquietants visions d’una quarantena que s’allargarà, han obligat el BCE, com també la Fed i el Banc d’Anglaterra, a renegar de les seves posicions inicials. I, en una setmana, ha passat de no preocupar-se excessivament per la situació a llançar un nou programa de compra d’actius (el Pandemic Emergency Purchase Programme), a fer efectiu fins a finals de 2020, per un import de 750.000 milions d’euros. I això perquè, juntament amb l’empitjorament de les previsions econòmiques, ha tornat el temor de la fragmentació financera de l’Eurozona, tal com han posat en relleu els augments de tipus d’interès del deute públic i de les primes de risc d’Itàlia, Espanya i altres països del sud.

A nosaltres, aquesta nova crisi ens agafa amb la casa més ordenada, en particular en l’àmbit del deute privat, intern i extern, tot i que no en la del sector públic. Tot i aquest punt positiu continuem amb desequilibris macroeconòmics excessius. Per això el marge de maniobra real del Govern Sánchez el dona el BCE, tant pel que fa a crèdit a la banca perquè el concedeixi a famílies i empreses com en despesa pública.

Pel que fa al dèficit i l’endeutament de les administracions públiques, i tot i que la reducció dels seus costos de finançament per la intervenció del BCE amplia el marge de maniobra, no es pot esperar més despesa discrecional del que ja està acordat (els 17.000 milions del paquet Sánchez): el forat en els comptes públics provindrà, més que de la despesa discrecional, de la resposta dels mecanismes automàtics (caiguda d’ingressos i augment sdel ubsidi d’atur). I per a això haurem d’esperar i veure com evoluciona el dèficit: el deute públic és alt i no ens podem permetre segons què.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I, pel fa al crèdit a empreses, la situació també és complicada. És cert que el BCE posa a disposició de la banca crèdit subvencionat; i també és cert que el govern aporta un 50% de la garantia necessària dels nous crèdits. Però, finalment, la seva demanda és proactiva: les empreses han de decidir si ho volen demanar o no. I aquesta decisió depèn críticament dels ‘animal spirits’, és a dir, de la percepció que tinguin les empreses del seu futur, condicionat a la que tinguin de la demanda i el comerç exterior i del que hagi de passar en el consum i la inversió interna.

Avui sembla que s’ha aconseguit aturar el perill més urgent, el de la fragmentació financera de l’Eurozona, on el BCE ha utilitzat poderosos instruments per evitar-ho, i encara n’hi queden alguns en reserva. Però pel que fa a la nostra economia, els marges són estrets: poca despesa discrecional pública a l’espera de com evolucioni el dèficit, i dificultats per a la inversió privada, la recuperació de les quals depèn de l’estabilització global. I tant un com l’altre, com poden imaginar, són figues d’un altre paner.