El sopar de duro de l'oportunitat

S’ha de prometre poc i bé. Si es trenca aquest principi es cau de morros en els incompliments que ningú, a excepció dels cínics, suporta de bon grat. En plena tempesta econòmica, i després d’aguantar-los amb paciència durant quatre anys, vaig prometre el 2012 que arribaria a les mans amb qui pronunciés davant de mi la frase «en xinès, la paraula ‘crisi’ no existeix, ells l’anomenen ‘oportunitat’».  Vaig incomplir la promesa, per descomptat. Primer, perquè era tan sols una ‘boutade’. I segon, perquè de no fer-ho m’hauria passat el dia repartint i rebent mastegots.

Així que no renovaré els vots de saltar a sobre de ningú ara que comencen a multiplicar-se els paladins que veuen en el coronavirus una oportunitat. Però contradir-los, això sí. Mirin, no som davant de cap oportunitat. Som davant de dos desastres. Un de salut pública i un altre econòmic.

Cada messies de l’oportunitat aporta els seus arguments per convèncer-nos dels beneficis futurs del que ens està passant. Per a uns, l’important és que descobrirem les virtuts del teletreball. Per a d’altres, que per fi aprendrem que hem de relocalitzar la indústria que fabrica productes bàsics. D’altres, més esotèrics, afirmen en un exercici d’optimisme sense límit que quan això s’acabi haurem canviat la manera que tenim de ser al món. Serà possible gràcies a la lliçó d’humilitat que ens haurà clavat la mare naturalesa. Una lliçó que, per descomptat, haurem après. Serem més responsables, viatjarem menys i recuperarem el gust per les petites coses.

El conte de la lletera

Tot això ens permetrà firmar per fi l’armistici definitiu amb el planeta i ser més feliços i menjar, fins a afartar-nos, anissos. Proposo un final per a aquest conte de la lletera: els ajuntaments aproven mocions per batejar en senyal d’agraïment places i carrers com a Covid-19 i el plenari de l’ONU dona el vistiplau a assenyalar al calendari el Dia Internacional del Coronavirus. Conte, contat.

La crisi econòmica que es va allargar des del 2008 fins al 2014 ni ens va fer millors ni ens va permetre aprendre gran cosa. Bé, alguna sí. Ara els bancs estan més vigilats i els organismes de supervisió es prenen les coses menys a la lleugera. Però en general, les conseqüències veritablement importants de tot allò van ser que ens vam tornar més pobres, vulnerables i porucs. I cap d’aquestes coses fa del món un lloc millor. Al contrari, com s’ha pogut veure en l’últim quinquenni.

En les pròximes setmanes i mesos, tret d’un miracle que no esperem, caurà la productivitat, descendirà el consum i es perdran molts llocs de treball. Les mesures dels governs per controlar, dins del possible, l’avanç del virus provocaran una part d’aquestes conseqüències i la por de la població i dels inversors farà la resta. Aquest és l’escenari que ens cau al damunt. ¿Negatiu? No hi ha optimisme més sòlid que el que neix del realisme.

És hora de serrar les dents. De seguir a ulls clucs les recomanacions de les autoritats sanitàries i confiar-hi. De treure de la dieta informativa tot el que no vingui avalat per la veu d’un expert i de deixar treballar els governs en la instauració de les mesures sanitàries que considerin. Sense queixar-se i sense intentar treure’n avantatge.

Que duri poc

I en el pla econòmic, a les mesures d’injecció de liquiditat i relaxació del dèficit anunciades per la UE, i al paquet d’iniciatives que l’Executiu central ha posat a sobre de la taula, se’ls ha d’exigir dues coses: que siguin només les primeres de moltes més i que siguin efectives de veritat, no tan sols titulars.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha qui somia en un món sense avions, sense creuers, sense turisme, sense fàbriques i on tots consumim productes de proximitat mentre disfrutem de temps lliure a mans plenes perquè hem fet realitat una nova manera de treballar per a la humanitat sencera. Hi ha qui fins i tot ho creu possible. Per a aquests, efectivament, el coronavirus és una oportunitat. Entre ells, molts són gent que pot omplir el cistell amb productes ecològics que costen més diners, que poden viatjar perquè per a ells sí que resulta imprescindible fer-ho –es diuen a si mateixos viatgers, no turistes– i, com que desenvolupen la seva feina davant d’un ordinador, han arribat a la conclusió que els torns i la presència física al lloc de treball és tan sols una rèmora prescindible del passat.

D’altres ens conformem amb menys. Que duri poc, que emmalalteixi com menys gent millor i que el mal econòmic sigui també el més petit possible. Perquè una crisi, tinguin els xinesos paraula o no per referir-s’hi, és una crisi. I no porta res de bo. Això sí que ho vam aprendre del 2008 al 2014.