Al contraatac

La calma

No em sembla que s'hagi escampat el pànic i la majoria dels comentaris i recomanacions acaben amb alguna broma sobre la mort. És bo parlar de la mort, demostra que un encara no li té massa pànic

2
Es llegeix en minuts
La calma

RICARD CUGAT

No som un país d’alarmistes, cosa que és una prova irrefutable de la nostra pertinença al primer món i a una societat de privilegiats. Encara no hem arribat al nivell de refinament dels francesos, que quan es desencadena l’alarma del coronavirus el primer que se’ls ocorre és anar a una llibreria a comprar un exemplar de ‘La pesta’, de Camus, una novel·la genial, com tot Camus –fins i tot els seus primers assajos com ‘Noces’ i ‘L’été’, escrits als 20 anys, reflecteixen ja una visió del món completa i original, ja hi és tot–, escrita fa més de cinquanta anys.

Aquí les ments més privilegiades del país passen setmanes discutint sobre el talent i la vigència de Galdós sense que ningú que jo conegui (i que no ho hagi fet ja) tingui la menor intenció de llegir-lo.

És cert que Camus va arribar a l’estatus d’estrella de rock, una cosa molt poc habitual entre els escriptors i només possible en un país tan preocupat per l’estil, els intel·lectuals i l’atractiu físic com França.

La fotografia d’Albert Camus amb un cigarret entre els llavis, l’abric amb el coll aixecat i la mirada irresistible, intel·ligent i sorneguera, és tan mítica com qualsevol de les de Marilyn Monroe, James Dean o Marlon Brando. Fins i tot se n’han fet postals, que es venen a les llibreries de la Rive Gauche, amb les de Rimbaud, Proust i Kafka, tres estrelles de rock, també sorgides molt abans que s’inventés aquest gènere musical.

Aquí arriba el coronavirus i la majoria de la gent no posa el crit al cel ni es posa de manera automàtic en el pitjor que podria passar. És cert que no ens llancem a comprar llibres, perquè tampoc s’han de demanar miracles, tot i que si aconseguíssim que la gent llegís per plaer un llibre al mes o un llibre cada dos mesos, el país canviaria de veritat.

No crec que els quioscos comencessin a vendre postals de Miguel Delibes, però la vida de moltes persones s’expandiria i milloraria, se sentirien menys insatisfets i sols. Els que llegim de forma assídua ho hem repetit tantes vegades que ja sembla un lloc comú, però és la veritat: llegir foragita la solitud i la pena.

Notícies relacionades

Al centre de Barcelona només he vist una persona amb mascareta, una jove turista oriental. A les botigues, les perruqueries, els gimnasos i els supermercats no es parla de res més, però no em sembla que s’hagi escampat el pànic i la majoria dels comentaris i recomanacions acaben amb alguna broma sobre la mort. És bo parlar de la mort, demostra que un encara no li té massa pànic. A partir de certa edat hauríem de parlar de la mort durant cinc o sis minuts al dia. I la resta del temps llegir Albert Camus. O Galdós, almenys.