13 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

La calma

RICARD CUGAT

No em sembla que s'hagi escampat el pànic i la majoria dels comentaris i recomanacions acaben amb alguna broma sobre la mort. És bo parlar de la mort, demostra que un encara no li té massa pànic

No som un país d’alarmistes, cosa que és una prova irrefutable de la nostra pertinença al primer món i a una societat de privilegiats. Encara no hem arribat al nivell de refinament dels francesos, que quan es desencadena l’alarma del coronavirus el primer que se’ls ocorre és anar a una llibreria a comprar un exemplar de ‘La pesta’, de Camus, una novel·la genial, com tot Camus –fins i tot els seus primers assajos com ‘Noces’ i ‘L’été’, escrits als 20 anys, reflecteixen ja una visió del món completa i original, ja hi és tot–, escrita fa més de cinquanta anys.

Aquí les ments més privilegiades del país passen setmanes discutint sobre el talent i la vigència de Galdós sense que ningú que jo conegui (i que no ho hagi fet ja) tingui la menor intenció de llegir-lo.

És cert que Camus va arribar a l’estatus d’estrella de rock, una cosa molt poc habitual entre els escriptors i només possible en un país tan preocupat per l’estil, els intel·lectuals i l’atractiu físic com França.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La fotografia d’Albert Camus amb un cigarret entre els llavis, l’abric amb el coll aixecat i la mirada irresistible, intel·ligent i sorneguera, és tan mítica com qualsevol de les de Marilyn Monroe, James Dean o Marlon Brando. Fins i tot se n’han fet postals, que es venen a les llibreries de la Rive Gauche, amb les de Rimbaud, Proust i Kafka, tres estrelles de rock, també sorgides molt abans que s’inventés aquest gènere musical.

Aquí arriba el coronavirus i la majoria de la gent no posa el crit al cel ni es posa de manera automàtic en el pitjor que podria passar. És cert que no ens llancem a comprar llibres, perquè tampoc s’han de demanar miracles, tot i que si aconseguíssim que la gent llegís per plaer un llibre al mes o un llibre cada dos mesos, el país canviaria de veritat.

No crec que els quioscos comencessin a vendre postals de Miguel Delibes, però la vida de moltes persones s’expandiria i milloraria, se sentirien menys insatisfets i sols. Els que llegim de forma assídua ho hem repetit tantes vegades que ja sembla un lloc comú, però és la veritat: llegir foragita la solitud i la pena.

Al centre de Barcelona només he vist una persona amb mascareta, una jove turista oriental. A les botigues, les perruqueries, els gimnasos i els supermercats no es parla de res més, però no em sembla que s’hagi escampat el pànic i la majoria dels comentaris i recomanacions acaben amb alguna broma sobre la mort. És bo parlar de la mort, demostra que un encara no li té massa pànic. A partir de certa edat hauríem de parlar de la mort durant cinc o sis minuts al dia. I la resta del temps llegir Albert Camus. O Galdós, almenys.