Notícies i discursos falsos
Plagi, criptomnèsia ¿o molt de morro?
El màxim generador de 'fake news' ostenta avui dia la presidència de l'imperi americà. A la gent els encanten les seves falsedats més que saber la trista veritat
Washington (United States), 15/01/2020.- US President Donald J. Trump (R) and Chinese Vice Premier Liu He (L) participate in a signing ceremony of a China trade agreement in the East Room of the White House in Washington, DC, USA, 15 January 2020. The pact should ease trade tensions between the two superpowers. (Estados Unidos) EFE/EPA/ERIK S. LESSER /
El 1987 Joe Biden ja havia competit com a presidenciable pel partit demòcrata nord-americà. Però va dimitir a mitja campanya. El van enxampar plagiant discursos, tant de Bob com de John Kennedy –fins a cert punt comprensible, eren del seu partit–, però també d’altres polítics. Biden va calcar gairebé literalment una arenga que havia deixat anar el diputat britànic laborista Neil Kinnock tot just tres mesos abans a Gal·les. Però, a més, Biden es va envalentir, dient que se li acabava d’acudir pel camí cap a l’acte electoral. Això ja va ser el súmmum. I burxant, també van descobrir que havia copiat un treball a la universitat. Tot això abans d’internet i de Turnitin o PlagScan, programes actuals que detecten plagis. Tot i així, i de manera inversemblant, el 2009 va aconseguir ser vicepresident amb Obama. Va ser un ‘fake’ pioner i continua a primera línia, tan tranquil. I amb més cabells –deuen ser falsos, clar–, que el que lluïa fa 30 anys.
A ‘El pequeño libro del plagio’, Richard Posner diu que «a un lector –canviem-lo aquí per un e-lector–, l’originalitat per si mateix no li interessa més que a un comensal. Importa només si li agrada o no el producte». N’hi ha prou amb esmentar que el màxim generador de ‘fake news’ ostenta avui dia precisament la presidència de l’imperi americà. A la gent els encanten les seves falsedats més que saber la trista veritat. És allò de «menteix-me, digues-me que m’estimes».
Avui el plagi està de moda. El dissecciona de manera erudita i divertida Miguel Albero en el seu últim llibre, ‘Fake, la invasión de lo falso’: «Com que no podem tolerar la realitat, avui ens n’inventem una en comptes d’intentar canviar-la». I repassa com allò fals, la còpia, el frau, la imitació, la impostura i la criptomnèsia, és a dir, el plagi involuntari, sembla que estiguin més estesos que el coronavirus. Afecta tots els sectors: la literatura, el comerç, la política, l’art i, com no, també el periodisme. Mark Twain ho tenia clar: «El periodista és aquell que sap distingir entre el veritable i el fals, i publica el fals».
