MHP, HC: les sigles reverents

Potser és per la llunyania, mental i física, de la capital i la cort, i la manca d’un Estat propi. O pel saludable rampell antiautoritari d’arrel llibertària. Però el cas és que els catalans, també les seves cúpules polítiques, econòmiques o acadèmiques, solien portar malament algunes pràctiques de respecte protocol·lari. Fins i tot en les formals introduccions d’actes públics amb presència d’autoritats, la salutació inicial moltes vegades denotava incomoditat, expressada en la precipitada enumeració d’il·lustríssims, magnífics i excel·lentíssims, alguna ocasional omissió, certa pressa en arribar a un ‘i altres autoritats’. Amb excepcions és clar, com la solemnitat d’arrel tarradellista del rector de la UB Josep Maria Bricall, que tant contrastava amb l’espontaneïtat del seu contemporani a la UAB, Carles Solà.

Com tantes altres coses, això també sembla haver canviat amb el procés. En homenatges (encara no m’he pogut esborrar de la ment la dansa en honor a Puigdemont al Palau de la Generalitat, amb reverència inclosa), en la retòrica que no pot prescindir d’elogis embadalits sobre com s’exerceix amb exemplar dignitat l’alta responsabilitat inherent al càrrec, en la primmirada reiteració dels tractaments honorífics...

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fa mesos vaig estar a punt d’escriure aquesta columna, i la vaig guardar en un racó després de les nits de fúria d’Urquinaona, en el qual semblava que els joves havien decidit engegar els líders a passeig i Barcelona tornava a ser la rosa de foc. Però quan va arribar el comandant i va manar parar va quedar clar que tot era un miratge.

El fenomen té una faceta particular a Twitter. Allà he arribat a veure tuitaires represos per no respectar els honors deguts (i també creació de clubs de fans, literalment, d’alguna consellera qüestionada, tot i que aquest seria un altre nivell en matèria d’adulació). Però en particular Twitter, per allò de l’espontaneïtat i les limitacions d’espai, és camp abonat per a les sigles. Sí, LOL o WTF, però també un MHP que sembla imprescindible davant del nom d’un president (en tot cas, la presència o absència defineix l’autor del missatge), un HC davant del càrrec d’un conseller... Amb una intensitat que només té una comparació. L’addicció als tractaments honorífics i les seves corresponents sigles dels britànics. Els MP dels Comuns, Sir Ian McKellen CH CBE, Sir John Major KG CH... Per estar escrivint el llibre d’estil d’una república insubmisa i desobedient, en l’aspecte protocol·lari està sortint la mar de semblant al de la més tradicional de les monarquies europees.