La jornada reivindicativa del 8-M

Tothom hauria de ser feminista

Gràcies a totes aquestes dones que, un dia, es van posar uns pantalons o una minifaldilla i van tenir la valentia de sortir al carrer. Votar, estudiar i avortar. Tot els ho devem a elles

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp52668634 maria titos200307172947

zentauroepp52668634 maria titos200307172947

Feliç Dia internacional de la dona. Treballadora o no. Lluitadora o no. Amb vagina o sense. Votant de Vox o de la CUP. Dona o home. Sí, home. Crec que ha arribat el moment de cridar ben alt a favor del gènere que t’ha parit. És igual si ets adoptat, t’ha educat la teva àvia o si tens dos pares amb un penis cada un. Tots, absolutament tots, ens gestem a un úter femení i després sortim al món a través d’una vagina. Aquest fet no hauria de fer dubtar ningú sobre la importància del gènere femení.

Objectivament, ser dona és una marca de valor que està pujant com l’espuma. El que no entenc és per què ha tardat tant. ¿Per què aquesta pujada tan lenta però constant, des de fa milions d’anys? La força física, suposo. Però això ja no és així. No vull escriure avui de tot el que ens falta. Això ho sabem de sobres. Vull parlar d’aquesta pujada. D’aquest valor a l’alça. Som com unes accions de l’Ibex que, tot i que no valien res al principi, la seva tendència sempre és cap a dalt, i el seu valor més alt el trobem aquest 8 de març del 2020. Demà valdran més, i confio que arribarà el moment que ens oblidarem d’aquesta data i tot serà normal.

En aquests últims anys, les dones hem sortit de l’armari en tots els aspectes. Començant pel nostre clítoris. Sí. Les dones ens masturbem i la joguina més venuda aquest nadal al món ha sigut un succionador de clítoris. ¡Una revolució! Per si a algú li queda algun dubte, els diré que el clítoris és l’òrgan sexual més gran que existeix, que només serveix per rebre plaer i que no envelleix mai. El plaer femení crida els orgasmes sense por. Després, estem al màxim defensant els nostres drets. Ja no callem. Si veiem un tipus assegut amb les cames obertes al bus, li cridem l’atenció. Si un desconegut ens diu «maca» pel carrer, no ens agrada. Les noies joves saben que poden tenir una parella amorosa o sexual, però que són lliures i que el seu cos no li pertany a ningú.

Ningú és més que ningú

El llenguatge també està canviant. Intentem no relacionar les persones amb el gènere. Les coses divertides no tenen per què ser collonudes ni les dolentes un ‘conyàs’. Posa els ovaris a sobre de la taula encara que no en tinguis. Si ets dona i estàs al comandament, demostra que es poden fer les coses d’una altra forma. No fa falta, ni és una bona idea, imitar el model masculí heretat de l’educació heteropatriarcal. Aquell cap que crida i és agressiu ja no es porta. Busca les coses positives en els altres i no demanis a la gent el que no pot donar. Baixes de paternitat, directores de cine, columnistes i homes feministes. Cada vegada, per sort, són més. Riu-te’n dels qui t’anomenen feminazi o intenta, encara que costi, fer-los entendre que estan en un error. Acceptar que hi ha molt masclisme interioritzat i que de res serveix atacar homes i dones grans, que han fet el que han pogut amb les armes que els han donat. Somriure quan un nen vesteix de princesa i somriure quan vesteix de Darth Vader. És igual. Cuines tu, cuino jo i cuinem tots. D’altres prefereixen netejar. Ningú és més que ningú a casa. Només el que està malalt no s’aixeca de la taula.

«Com més fort se sent obligat a ser un home, més debilitat queda el seu ego»

Notícies relacionades

I això és així gràcies a elles. Aquestes dones lluitadores i perseverants que no s’han rendit mai. També aquests homes que han estat al seu costat. Gràcies a elles, avui podem treballar, estudiar, decidir sobre el nostre cos, ser mares, no ser-ho, practicar sexe amb més d’una parella, portar pantalons o trucar a la Policia si el teu marit et pega. Això abans no es podia fer. I hem de donar les gràcies a totes aquestes dones que, un dia, es van posar uns pantalons o una minifaldilla i van tenir la valentia de sortir al carrer. Votar, estudiar i avortar. Tot els ho devem a elles. Les primeres feministes. Dones fortes com Rosa Parks que es van negar a abaixar el cap tot i que els costés la presó, o activistes com Stormé DeLarverie, la lesbiana que va encendre la metxa en la revolta del bar Stonewall a Nova York. Joana d’Arc, Virginia Woolf, Marie Curie, Frida Kalho, Eva Perón i Madonna. Flora Tristán, Clara Zetkin, Emmeline Pankhurst, Simone de Beauvoir i Indira Gandhi. ¡Gràcies a totes!

I acabo amb una dona anomenada Chimamanda Ngozi Adichie. Escriptora, novel·lista i dramaturga nigeriana. Autora d’un brutal discurs que va donar llums el 2013 sobre el significat de ser feminista en el nostre segle XXI. Està publicat i es diu ‘Tothom hauria de ser feminista’. És una meravella. Els deixo amb una de les moltes frases que tinc remarcades: «El pitjor que li fem als nens, a base de fer-los sentir que han de ser durs, és deixar-los amb uns egos molt fràgils. Com més fort se sent obligat a ser un home, més debilitat queda el seu ego. I després els fem molt més mal a les nenes, perquè les criem perquè estiguin al servei d’aquests fràgils egos masculins».