No soc una nena
Persona sola /
"¿De què fan olor els núvols?", es preguntava un famós anunci de compreses fa més de 25 anys. La pregunta anava embolicada dins una estètica de conte de fades, música suau, núvols flotants i adolescents corrent per un prat. Era el món ideal de la menstruació: sense sang i sense dolor. Tot molt blau, molt eteri, molt absurd. Però, sobretot, molt infantil. Han passat més de dues dècades i, tot i que ara la sang als anuncis per fi és vermella, el to continua sent igual o pitjor. Ridícul i condescendent. Fa poc, una coneguda marca va llançar un espot on tres dones adultes es comportaven com nenes, cantant i ballant: "¡Contrau, relaxa, contrau, relaxa!". L’anunci s’adreça a dones de mitjana edat, però ens parlen com si tinguéssim deu anys. Tracten el tema de les pèrdues d’orina amb una lleugeresa que gairebé voreja l’insult. I aquí ve el meu apunt com a divulgadora sexual: si fas exercicis per enfortir el sòl pelvià, si de veritat contraus i relaxes a consciència, probablement no necessitaràs una compresa ni res que s’hi assembli. Per tant, l’espot, a més de ridícul, és contradictori i envia informació confusa. Però és clar: dir la veritat no ven. El que sembla que ven és mostrar una dona que es pixa a sobre i ho celebra, encantada d’haver-se conegut. Doncs no. Ja no ho comprem. Ni el discurs, ni les compreses. Perquè aquesta manera de parlar-nos no només és antiquada: ¡és ofensiva! El nostre dolor es minimitza, la nostra experiència s’infantilitza i les nostres decisions es qüestionen.
Fem sortir humans per les parts íntimes, però se’ns ha d’explicar tot com si fóssim nosaltres les que acabem de néixer. Des de com sagnem fins a com aparquem el cotxe. Perquè, ¿no us passa que esteu aparcant i apareix el senyorot de torn donant instruccions, com si fos un figurant de Top Gun? "Gira, gira, que jo et guio". No, senyor. No necessito coreògraf. Aparco millor que vostè. I compte a posar un peu sola a Leroy Merlín, que és com activar un protocol d’emergència. Senyorots que brollen de darrere els cargols, ansiosos per explicar-me com es canvia una aixeta o s’utilitza un trepant percussor. Encara que els expliquis que has canviat el parquet de casa teva, no t’abandonen. I nostre chiquipark de referència es troba a la sala de màquines del gimnàs. Aquest territori que fins no fa gaire semblava només apte per a mascles alfa amb samarreta de tirants. Ara arribem nosaltres, sense preguntar com es col·loquen els pesos, i comencem a entrenar-nos. Els noto la tristesa als ulls. Els explota el cap al veure que una tia sap fer pes mort sense trencar-se i sense necessitat de somriure. O quan es penja l’ordinador de l’oficina, i el compi s’acosta amb aire de Sherlock Holmes i afirma: "Alguna cosa deus haver tocat". És la mateixa energia que quan se’n va la llum a casa i pregunten si la nena ha tocat alguna cosa. I el súmmum de la infantilització ve quan una dona viatja sola pel món. Es converteix en una dona trepitjant un camp de mines de paios que li diuen el que ha de fer, cap a on ha d’anar i avisant-la dels perills amb què es trobarà si continua sola. ¿Doncs sabeu què? Jo soc de les que segueix endavant i sola si em ve de gust. ¿Per què? Perquè puc. Perquè no soc una nena.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
