31 març 2020

Anar al contingut

IDEES

René: penja tu

FERRAN SENDRA

René: penja tu

Miqui Otero

Elogi de la cançó autobiogràfica estrenada pel cantant Residente, de Calle 13

Pensem que la vida se sembla al Camí de Sant Jaume, amb una meta que és un objectiu i cada etapa ben senyalitzada, però funciona més aviat com la cadena d’enllaços de Youtube que potser va començar clicant en la teva cançó adolescent favorita, però que en uns quants passos t’ha portat sense saber com a escoltar una horrible versió andina i ‘chillout’ d’‘Hotel Califòrnia’ amb la bateria de l’ordinador a punt d’esgotar-se.

La pregunta és, llavors, la mateixa que es fa aquell nòvio del conte de Txékhov que, camí de l’altar i davant de tota l’església amb un congelat somriure de casament, crida abruptament: «¿Què he fet? ¿Què diantre faig aquí?».

René Pérez Joglar, l’estrella de la música que també respon per Residente, va tenir el seu moment «què faig aquí», quan va trucar a la seva mare perquè abans d’un concert, amb l’estadi ple esperant i ell rematadament buit, tenia ganes de tirar-se per la finestra des d’aquell hotel mexicà i no sabia per què. D’aquell instant va sorgir ‘René’, el tema que acaba d’estrenar i que repassa la seva vida: llums que s’apaguen al camp de pilota, amics assassinats, polèmiques polítiques, addiccions i eufòries i rimes i decisions fins a aquella nit d’hotel.

Escollim molt sovint per impulsos i intuïcions, perquè si alguna cosa fa bé aquest sistema és no deixar-te gaire temps per elegir. Això és cable vermell - cable blau, el comptador en compte enrere, i no quatre avisos fins a la següent sortida de l’autopista. I és curiós com sovint només resetejem per fer balanç de com hem arribat fins aquí en un CV i a petició de Recursos Humans. ¿Per què no amb una cançó?

Aquesta cançó comença amb la veu de la seva mare apuntant-li un truc mnemotècnic per recordar com jugaven els indis taínos a la pilota: «Cap, genolls, cuixes i malucs». Les taules de multiplicar fan olor, en el meu cas i a casa meva, a Cristasol (a l’etiqueta: «¡L’olor i la brillantor de tota la vida!»), el drap humit netejant-me aquesta cara del mirall del rebedor, i les comarques de Catalunya, a melodia taral·lejada de suavitzant i pastilla Latoja, perquè allà les aprenia (més aviat, les apreníem) plegant els llençols amb la meva mare. Aquestes coses són el que no s’oblida i quan es vol buscar, viatjar a l’arrel, el porto-riqueny recorre a la melodia materna dels indis taínos com l’escriptor dominicà Junot Díaz parlava de la maledicció fukú.

I en la resta d’aquest himne confessional, bombolles de xiclet en pistes i ritmes afrocaribenys en tocadiscs assetjats per flors i espelmes, René, o Resident, repassa cada capítol de la seva biografia i som allà i ho hem viscut encara que fos en un altre lloc i d’una altra manera. «‘Las esquinas son, iguales en to’s los laos’», cantava el salser Ismael Miranda. I malgrat ser davant d’un artista milionari ens emocionem, perquè Residente canta per a nosaltres però podria no fer-ho, perquè assumir que fer-ho és la seva obligació ens convertiria en aquest imbècil que reclama el compte amb un, crac, gargot en l’aire i, míster, demana que li canviïn el ganivet o que apugin l’aire i, piràmide, després l’abaixin i diu que al cap i a la fi és la feina del cambrer, amo.             

Residente ha firmat la seva versió d’‘El cantante’, de Lavoe: «‘Y nadie pregunta / si sufro o si lloro / si tengo una pena / que hiere muy hondo’», i també de ‘Se fuerza la máquina’, del Gato Pérez: «‘Así se gasta adrenalina / y se bebe mucho alcohol / para afinar las emociones y acordarse del dolor. / Se fuerza la máquina, de noche y de día / y el cantante con los músicos se juegan la vida’». Però ho ha fet en l’era de la confessió de Hannah Gadsby i de l’exposició, frontal i primeríssim primer pla, de la debilitat. Netejava la casa amb el seu germà escoltant Rubén Blades i encara se sent «Es veuen les cares, però mai el cor». Ara sí.

Arribat el moment René recita un número i s’imagina trucant a la seva casa d’infància, on «les finestres eren de sol» i quan el «despertava la calor». Tots hem pensat a fer-ho: parlar amb aquest ésser nan per a qui qualsevol desig era hipotètic però també possible. Marcar el número, cinc llargs tons, sentir el nostre jo infantil dir ¡hola! (en el meu cas, molt formal, digui’m), pensar a dir que «no passa res» o que «passarà bastant però tot anirà bé» i, llavors, just abans de fer-ho, penjar.

Temes: Música