Al contraatac

Una rima assonant

Grimpar per tenir un lloc de direcció en una formació política per després pretendre anar per lliure, com fa Álvarez de Toledo, és molt incoherent. I molt egoista

2
Es llegeix en minuts
La portavoz del Grupo Popular en el Congreso, Cayetana Álvarez de Toledo, interviene en la sesión plenaria en el Congreso de los Diputados donde se responderá, entre otros, a cuestiones sobre la Mesa de Diálogo entre Gobierno y Generalitat, en Madrid, a 26 de febrero de 2020.

La portavoz del Grupo Popular en el Congreso, Cayetana Álvarez de Toledo, interviene en la sesión plenaria en el Congreso de los Diputados donde se responderá, entre otros, a cuestiones sobre la Mesa de Diálogo entre Gobierno y Generalitat, en Madrid, a 26 de febrero de 2020. / Eduardo Parra (Europa Press)

Cayetana Álvarez de Toledo vol ser on es prenen les decisions (és, de fet, portaveu del grup parlamentari del PP), però aparentment només acata les seves pròpies. Per entendre’ns: a ella li agrada decidir pels altres des de llocs de direcció, suposem que amb la intenció de marcar el camí i, alhora, no respondre davant de ningú dels que té per sobre. Com si ella fos la cap de la moguda.

Des d’aquesta posició es permet, per exemple, concedir una entrevista a la mateixa hora que el seu president i que al final es parli del que ha dit ella i no del que diu ell. Es permet deixar a la intempèrie Pablo Casado, que estava criticant Pablo Iglesias a Tele 5 per assenyalar periodistes i elogiant la llibertat d’expressió: «Nosaltres no som com Iglesias», mentre Álvarez de Toledo optava per no predicar amb l’exemple arremetent a la mateixa hora contra La Sexta. La portaveu parlamentària del PP opinava a Onda Cero que l’esmentada cadena de televisió «fa negoci amb l’erosió del nostre sistema democràtic». Em sembla ofensiu per als periodistes que hi treballem.

Notícies relacionades

En tot cas, no em centraré en això, sinó en el fet que Cayetana Álvarez de Toledo vagi freqüentment en contra de la línia del partit que representa. Sí, ja sé que sempre diuen els polítics díscols que les formacions en què militen no són sectes. No obstant, entre mantenir certa filosofia de grup i ser una secta hi ha un abisme. És que ella també va arremetre contra la «tebiesa» dels membres del PP basc davant els nacionalistes i va haver d’anar corrent la direcció a sufocar l’incendi. Després, ella va arribar a dir que la situació actual és pitjor «que quan ETA matava», revoltant així bona part del PP i les víctimes del terrorisme. Un altre dia va decidir demanar perdó perquè, segons ella, el seu partit havia deixat desemparats durant dècades els constitucionalistes catalans. El seu discurs sobre el consentiment sexual va ser molt discutit i per a súmmum, en les últimes hores, s’ha desmarcat de la presència del PP a la manifestació del 8-M argumentant que «les dones no som víctimes».

Qualsevol pot entendre que els partits no han de ser sectes, és clar que sí. Però grimpar per tenir un lloc de direcció en una formació política per després pretendre anar per lliure o marcar línies de discurs com si no representessis ningú més que tu és molt incoherent. I molt egoista. A això cal sumar-hi unes formes que es resumeixen en parlar sempre com si fossis per sobre dels altres, com si les essències del PP comencessin i acabessin amb tu. Per estar en política , no es pot ser una persona tan summament antipàtica.