Les conseqüències de l'epidèmia
El virus i el món econòmic d'ahir
Les borses s'enfonsen i les perspectives de recuperació s'esvaeixen, però continua el dubte de què caldrà recuperar. ¿Continuarem fent més del mateix?
virusw
El coronavirus ens força una cura d’humilitat: en un temps en què la ciència es mostra disposada a fer perenne la raça humana, amb biogenètica, medicina hiperpersonalitzada i medicaments antienvelliment, vet aquí la pandèmia. Suposadament transmesa des de la misèria dels mercats, d'abastiments de menjar de pobre, el covid-19 ho està contaminant tot; també la butxaca dels rics totpoderosos, que mostren així també la seva fragilitat. Retorna la por, la mort ens iguala.
La munió personal de les relacions humanes, lel negoci mercantil de béns que s'intercanvien, la circulació de viatgers, les cadenes logístiques es trenquen amb la por del veí, de la contrapart, de la proximitat, de l’abraçada i l’encaixada de mans. I pensem que són els altres els causants sense veure’ns a nosaltres com a transmissors. Ens refugiem a la xarxa digital des de l'aïllament, però allà rebem un soroll que no ens deixa tranquils, sinó més aviat el contrari. Qui escriu no té rostre i tendeixen tots a rebre igual fiabilitat. Les borses s’enfonsen i les perspectives de recuperació s’esvaeixen. Ara l’OCDE revisa ja a la baixa el creixement i anuncia recessió en alguns països.
Roman però el dubte de recuperar què: ¿continuar fent més del mateix? ¿Netejaran les borses per donar guanys a nous entrants? ¿Somriurà la Greta amb l'enfonsament de tants de viatges en avió sense sentit? Aprenem ara de les pèrdues de capitalització de les empreses pel terror de la pandèmia, com si ens afectessin, amb desigual valoració de quan es multiplicaven els guanys tot i sense benefici per a nosaltres.
Absents de referents, ens sentim perduts: els qui donen la cara des de posicions polítiques són els primers sospitosos de manca de veritat, ja que potser són beneficiaris de la realitat que poden amagar, mentre la intel·lectualitat està perduda a l’hora de traduir el que observa en termes dels cànons coneguts d’interpretació ortodoxa.
Flautistes d’Hamelín
És el món d’ahir que no troba transició al món real d’avui, tal és la disrupció en la que vivim. Els valors col·lectius perden peu per a guanyar-ne l’individualisme menys humanista. D’aquest en resulta la capacitat seductora que els desorientats, sense criteri propi, troben en el seguiment dels flautistes d’Hamelín contemporanis. La dicotomia esdevé total en les sectes en les que cadascú s'empara: globalitzadors, autàrquics, animalistes, vegans o seguidors incondicionals de profetes de tota mena. Això fa que molts ens agrupem de manera reduccionista en les zones de confort que ens ofereixen els ‘nostres’, els propis.
Quina elecció sinó més pobra entre Trump i Sanders, tot i que per al comú dels mortals el que passi a les eleccions americanes serà més transcendent que el que resulti de les discussions de les àgores locals: a les primeres no hi podrem incidir i participar en les segones mostrarà la inutilitat efectuva de les nostres aportacions. Els responsables de la ‘polis’ no ajuden tampoc a desencallar posicions. Sense compromís ètic i referent democràtic tot esdevé una gran ’performance’ per salvar el dia a dia. Els analistes polítics de quota ja ni ho amaguen: ¿Que ‘sit and talk’? Una volta aprovats els pressupostos, oblideu-vos, es diu sense rubor.
Humanisme que desapareix
La paraula donada no val res. Que si parlem de reducció de desigualtat, l’analista econòmic, després de clamar que cal reinventar el capitalisme i afavorir, per exemple, l’accés a l'habitatge, seguirà amb el seu mantra contra el control dels preus i postulant propostes que sap implausibles com a millor garantia de que seguirà l’’statu quo’. Fem febrades conjunturals davant de situacions concretes (el deteriorament mediambiental), però la comoditat ens guanya. Parlem d’accions col·lectives, però des de l’esperat canvi de posició dels altres. De la tragèdia dels béns comuns no ens en responsabilitzem.
Notícies relacionadesRes no canvia tampoc en el mon de les escandaloses retribucions empresarials; sí, les més properes, les de l’Ibex, també. Per al treballador esforçat res no justifica unes retribucions que multipliquen per 50 les ‘normals’. Ho vivim com el que és: una presa de pèl; també les laxes compatibilitats en els exercicis professionals, els beneficis en espècie amagats, els fraus a la hisenda pública. Pagar per no anar a la presó continua essent acceptat, declarar notarialment per sota del que es paga (el propi fedatari demana si s’han arranjat els assumptes i posa a disposició una saleta si s'escau).
Amb totes aquestes condicions, ¿quin sentit té aquella aspiració de la ciència en bé d’un futur transhumanista, viscut des del món econòmic d’ahir, quan l’humanisme d’avui està desapareixent?
