Perdre quan Setién s'aproxima a Setién

En l’anada del Camp Nou, en aquell partit cobert per una capa política que va tapar fins i tot el futbol –unes pilotes grogues llançades al camp des de la grada i un insípid 0-0 de record– Ernesto Valverde va començar a fer olor de carn freda. El relat oficial apunta que aquell dia la cúpula esportiva blaugrana, en vista del joc innocu davant el Madrid, va començar a pressentir el matusser relleu que va beneficiar Quique Setién.

El càntabre va arribar perfumat d’essències cruyffistes. I de la seva boca va sortir des del primer dia un discurs que rima amb l’aurèola per la qual se’l va contractar. En canvi, gairebé no es va correspondre mai amb el vist en el camp. Riqui Puig ha desaparegut del panorama. Ansu Fati s’ha vist dosificat. Arturo Vidal s’ha amarrat a l’onze titular. I Arthur ha hagut de batre’s en duel amb Rakitic per un lloc. Com si Valverde li xivatés les alineacions i les posades en escena pel mòbil abans de cada partit. 

Li faltava exaltar-se una mica, ser fidel a si mateix, a les seves paraules. I ahir, d’alguna manera, Setién es va aproximar a Setién. Dins de les esbombades limitacions de la plantilla, el tècnic va trobar un motllo digerible que va aconseguir agafar-se al Bernabéu en la seva estrena en un clàssic. Es va apropiar el seu equip del partit, va fer bé moltes coses, amb un futbol coral i a estones devastador. Lamentarà l’entrenador que li faltés punteria i després continuïtat. La primera part es va fer curta; la segona, massa llarga.

Mala mitja hora

L’equip es va desinflar a mesura que va avançar el partit, com si corregués sobre pneumàtics amb una diminuta punxada. Va començar ferm i va acabar pla, sense adherència, superat per un Madrid que durant molts minuts va actuar empetitit, semblant al Nàpols de Gattuso, entregat a les fogonades al galop, gairebé sempre portats per l’elèctric Vinicius, l’heroi inesperat, el futbolista que sempre descarrila en l’última corba i que ahir, ajudat per Piqué, se li va fer la llum per una vegada.

L’última mitja hora el Barça es va sabotejar a si mateix. Va arruïnar la resurrecció de Griezmann, present en el partit en la primera part. També la de De Jong, desentumit a la fi per una estona. Arthur va aportar una clara diferència en l’ordre del joc. Setién, en definitiva, va deixar a Nàpols el toc horitzontal i insubstancial. Però no va ser suficient. El dia que l’equip va recuperar sensacions anhelades, va perdre el que fins ara atresorava, el resultat. La inconsistència hauria de preocupar l’equip tècnic blaugrana. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Potser tot es resumeix i concreta en Leo Messi. Més enllà d’estratègies, d’alineacions i d’estats de forma individuals, si el de Rosario no encerta, no troba la recta en el punt de mira, no hi ha res a fer. No hi ha alternativa a l’argentí. A Messi  ahir li van explotar els petards a la mà. Marcelo fins i tot li va guanyar una carrera amb la metxa encesa que va celebrar com si hagués marcat un gol olímpic.

Queda Lliga, però ara falta veure si d’ara endavant es veurà el Barça de la primera o la segona part. La temporada depèn de com es resol aquesta incògnita.