Alcaraz, la vida divertida i els rigors del tennis

Després d’elevar el trofeu de campió, de sotmetre’s als rituals del guanyador i de valorar tantes vegades com se li va reclamar la remuntada a la final més llarga de Roland Garros, Carlos Alcaraz va avisar que aquella nit volia festa. Ja eren ganes després de més de cinc hores corrent darrere de les boles a velocitat de projectil que li va enviar Jannik Sinner, però als 22 anys s’aguanta tot.

Alcaraz està demostrant que a la seva edat es pot combinar els rigors del tennis amb una mica de vida lúdica, que no fa falta una dedicació stakhanovista com ha sigut sempre preceptiu, que es pot ser el número 1 i guanyar Grand Slams donant-se un respir de la raqueta i actuant en ocasions com un noi de vint anys convencional.

El tennis mundial ve d’uns quants lustres admirant la disciplina militar de Rafa Nadal, de Roger Federer i fins i tot del més extravertit del Big 3, Novak Djokovic, i ara irromp un Alcaraz que proclama que necessita airejar-se i, si convé, anar-se’n a Eivissa. És un tema que ha creat opinions interessants i també maldestres des que el murcià va confessar que no vol prescindir de les seves estones de diversió durant la seva carrera. Ho va fer al documental de Netflix, el títol del qual és prou il·lustratiu: A mi manera.

"Cada jugador és diferent. Però jo, per arribar al meu millor nivell, he de separar la part professional de la personal. He de tenir els meus dies lliures per disfrutar, per oblidar que soc un tennista professional. Estar amb els meus amics, amb la meva família, descansar una mica i aparcar la raqueta", va aprofundir en una recent roda de premsa. Ho té molt parlat amb el seu equip, per això Juan Carlos Ferrero, el seu entrenador, ni va parpellejar quan va escoltar a París que el noi volia festa per celebrar el títol. "Bé, el deixés o no, se n’hi hauria anat de totes maneres...".

Alcaraz és, segurament, un reflex generacional. Es pot parlar de Lamine Yamal, de Nico Williams, de professionals que acaten els sacrificis de l’esport sense ocultar que necessiten altres entreteniments per desconnectar, que volen ser feliços dins i fora de la pista. En el cas d’Alcaraz, tanta transparència ha comportat certa exageració, fins al punt de cosir-li una fama de festaire que no casa amb la fortalesa física que va exhibir a la Philippe-Chatrier.

Diversió merescuda

"Jo crec que el tennis de màxim nivell demana molt. No crec que Carlos guanyi Grand Slams ficant-se al llit a les set del matí. Segur que a poc a poc s’adonarà del que necessita per estar a aquest nivell i ho implementarà", va advertir el mes passat el tennista Roberto Bautista a Madrid. L’èxit rotund a Roland Garros ha permès que aquest tipus d’opinions es desinflessin.

Avui dia pot ser que el tennista d’El Palmar encara estigui fent els últims espeternecs de la seva celebració. "Està desconnectant", va dir Ferrero dilluns a El Larguero, de la cadena SER. "Li vaig dir que ho passés bé, que s’ho mereixia, però que recordés que és tennista en tot moment. Li va bé. Quan torna, torna bé de cap, renovat. I ja no és la paraula festa, és per la desconnexió d’estar amb els seus amics, de no pensar en tennis i de ser una criatura de 22 anys en la seva normalitat", va afegir.

El calendari corre i en res comença la temporada d’herba. Primer, Queen’s, i després, Wimbledon, i l’objectiu d’un sisè Grand Slam. L’any passat, després de conquerir el seu primer Roland Garros, es va escapar uns dies a Eivissa. Com ara. I se’l va veure en alguna discoteca de fama internacional passant-ho formidablement. ¿Li va passar factura o el va beneficiar? Doncs el segon, pel que sembla: campió a la catedral britànica.

Compartimentar la seva vida li funciona i d’alguna manera trenca el mite que en el tennis tot és sacrifici i martiri. "Ser professional d’elit de qualsevol esport ve aparellat a un sacrifici. No poden fer el mateix que els seus amics. Ara bé, sortir puntualment a aquestes edats no fa mal perquè es recuperen de seguida. A més, hi ha moltes maneres de sortir i l’important és que recordin sempre que són tennistes", explica a EL PERIÓDICO Javier Duarte, que ha entrenat una infinitat de jugadors espanyols que van arribar a l’elit.

Alberto Berasategui considera que Alcaraz no és un cas singular de saber barrejar el tennis i l’oci. "Va amb el caràcter de l’esportista", exposa el que va ser subcampió de Roland Garros. "A alguns els agrada passar-ho bé i dins d’un ordre es pot combinar. Carlos Moyá és dels jugadors que més ha sabut disfrutar de la vida i mira quina carrera va tenir, va arribar a número 1. Si no descanses bé i no et cuides, a la llarga et pots perjudicar amb lesions, però hi ha esportistes que en l’aspecte mental necessiten una vida social. Pot ser compatible i molt sa". I en el cas d’Alcaraz, Berasategui explicita una evidència: "Apa que s’aguanten cinc hores amb aquesta intensitat física i mental entrenant només estonetes".

L’extennista Tomàs Carbonell creu que el debat sobre els hàbits d’Alcaraz "surt d’un punt de partida erroni. Es vol donar la imatge que és un jugador diferent de Nadal i que quan vol disfrutar, disfruta, i s’ha portat fins a un extrem que no toca. Que surti algun dia és normal, també ho feia Rafa. Però que Carlos és un enorme professional no hi ha dubte". Ho remarca Ferrero: "Carlos ho demostra en cada entrenament. I sempre ho fa al 100%".

«Apa que s’aguanten cinc hores amb aquesta intensitat entrenant només estonetes» 

A. BERASATEGUI

EXTENNISTA

«Que surti algun dia és normal. I que és un gran professional no n’hi ha cap dubte» 

Notícies relacionades

Martín sondeja Aprilia per saber quant li costaria quedar lliure

"Al Reial Madrid seré Trent en lloc d’Alexander-Arnold"

T. CARBONELL

EXTENNISTA