Cuidar Barcelona

Hi ha una lliçó que Barcelona no hauria d’oblidar de la cancel·lació aquest any del Mobile World Congress (MWC): vivim, i competim, en un món summament complex, global, i interconnectat, en el qual un virus en una ciutat de la Xina genera una histèria mundial que força el tancament d’un congrés a Barcelona. Per contrarestar la histèria entre els executius de grans multinacionals de res han servit els fets (ni a Barcelona ni a Catalunya ni a Espanya s’ha donat cap cas de coronavirus) ni l’esforç d’Ajuntament, Generalitat i Govern central per oferir totes les garanties necessàries als congressistes. Els altaveus locals, autonòmics i estatals no han sigut suficients per frenar la cascada de baixes. Tampoc han funcionat les complicitats teixides pels organitzadors del MWC (la GSMA) en els últims anys. Al final, grosso modo, només les empreses asiàtiques havien mantingut el seu compromís amb el Mobile.

Si el cop de la cancel·lació del Mobile és dur per a Barcelona és perquè es tracta d’una història d’èxit per a la ciutat. El Mobile es va posar a caminar el 2006 amb un alcalde socialista. Des d’aleshores, la relació del congrés amb la ciutat s’ha consolidat amb un alcalde convergent i amb una alcaldessa dels comuns (en el cas d’Ada Colau, salvant les reticències inicials). Generalitat i Govern central també han remat en la mateixa direcció. Junts, la GSMA i Barcelona han convertit el Mobile en un congrés de referència a escala mundial. Això no treu que el Mobile hagi sigut objecte de pugna política i ostatge de conflictes laborables. Però la moral de la història és que si les administracions i la societat civil remen en la mateixa direcció, Barcelona té força i energia. Res de nou: si alguna cosa va quedar de l’esperit olímpic és justament aquest missatge.

L’altra cara és que costa trobar en els últims anys històries d’èxit que s’acostin a la del Mobile, d’allà probablement la sensació d’orfandat que provoca la seva cancel·lació més enllà de les seves indiscutibles repercussions econòmiques. Els anys del procés han sigut perjudicials per a la ciutat. Es va perdre l’Agència Europea del Medicament i la inestabilitat ha perjudicat la seva imatge. Certes frivolitats polítiques i socials estrictament locals ajuden poc a competir al món global, i no és injust afirmar que Barcelona no només no compta amb els avantatges de la capitalitat d’un Estat, sinó que lluita contra aquestes en el millor dels casos davant de la indiferència del Govern central de torn i d’unes elits econòmiques i polítiques espanyoles amb pulsions centralistes i centralitzadores. Sol dir-se que Barcelona és resilient, però no tot pot fiar-se a aquesta carta. La ciutat necessita dissenyar una estratègia clara, realista i ambiciosa per trobar el seu lloc en un món hiperconnectat i hipercompetitiu. No es tracta tan sols de la cocapitalitat espanyola, sinó de traçar el camí per ser una gran metròpoli global. Per a això, Barcelona precisa que totes les administracions, el sector econòmic i els ciutadans s’impliquin amb lleialtat i ambició. L’experiència demostra que és una fórmula guanyadora. S’ha de cuidar Barcelona, pel bé de tots.