21 febr 2020

Anar al contingut

Rescabalament insuficient

Cap engany més a les víctimes del franquisme

Cap engany més a les víctimes del franquisme

Joan Tardà

La llei de memòria històrica vigent pateix d'una sèrie llarga d'anomalies que haurien d'avergonyir una societat de democràcia avançada

El 2007, el republicanisme català, malgrat haver estat palanca per a l’existència de llei de la memòria històrica en exigir-la a Rodríguez Zapatero el 2004, es va veure obligat a votar-hi en contra. El temps va donar-nos la raó. La llei no permetia actuar com en altres societats on s'havien patit també règims polítics vulnerants dels drets humans: fer prevaler la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes. Certament, formacions polítiques que van recolzar el text legislatiu al cap d’un temps rectificaren. Però el mal ja estava fet, perquè aleshores el PSOE negà cap reforma i amb l'accès al Govern de Rajoy tot anà a pitjor.

Efectivament, la llei no solament no contemplava totes les persones represaliades, sinó que, sobretot, no els era reconeguda la condició jurídica de víctimes perquè es temien PSOE i PP que, una vegada fos reconeguda aquesta condició, hi hagués qui pretengués dur davant dels tribunals Manuel Fraga Iribarne, aleshores viu. I a tants d’altres. Blindat aquest flanc, calia impedir, també, incorporar en la llei la il·legalitat dels tribunals, per la qual cosa el Govern va integrar la tesi que la declaració d’il·legitimitat dels tribunals era suficient per obtenir les anul·lacions de les sentències. Fou un miratge interessat per confondre les víctimes, que caigueren en el desengany quan els tribunals tingueren cura immedia de frustrar llurs demandes d’anul·lació, tot i argumentant que no es podia anul·lar allò sentenciat per un tribunal legal. De fet, no fou fins a l’aprovació de la llei catalana del 2017 que van ser anul·lades les sentències emeses en territori català, entre les quals la del president Companys. En conseqüència, resten per anul·lar desenes de milers de sentències emeses pels diferents tribunals franquistes amb seu a Madrid.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ni capacitat per jutjar els botxins i fer reeixir la justícia, doncs, ni comissions de la veritat, a la manera de Sud-àfrica, per fer prevaler els valors democràtics en les noves generacions, condemnades a la intempèrie de la banalització dels crims contra la humanitat comesos i no metabolitzats. I tot un seguit llarg d’anomalies que romanen i haurien d’avergonyir una societat de democràcia avançada. Des del no reconeixement de les responsabilitats de l’Estat espanyol en la deportació de milers de republicans als camps d’extermini nazi arran dels acords contrets amb l’Estat nacionalsocialista alemany, al no reconeixement dels membres del maquis, alguns dels quals condecorats per la República francesa, considerats encara bandolers, tot passant per la inhibició de l’Administració i del poder judicial quant a la recuperació de les persones enterrades en fosses o la invisibilitat de les víctimes de la Transició. I un llarg etcètera d’injustícies que colpegen la dignitat de les víctimes, tot culminant amb l’absència de reparacions econòmiques.

El compromís del Govern

Efectivament, altres Estats democràtics legislaren de manera que les víctimes fossin rescabalades de les espoliacions, robatoris o del treball esclau. I empreses com Krupp, Siemens, Bayer, etcètera, van haver de fer front a llurs responsabilitats. En el cas espanyol, res de res. Ni l’Estat ha reparat els ciutadans a quo s'incautà el paper moneda i béns de tota mena ni milers de republicans condemnats a treballs forçats en favor d’empreses que es van capitalitzar mercès a llur treball forçat, foren indemnitzats. Ni tampoc les persones jurídiques, com ara els partits polítics als quals s’havien incautat centenars de propietats. Amb una sola excepció, sorprenent: el reial decret de 2005 promogut pel ministre Jesús Caldera que va permetre a UGT rebre 151 milions i sortir del mal pas de la fallida de la immobiliària PSV.

En la passada legislatura, la vicepresidenta Carmen Calvo es va comprometre a anul·lar les sentències dels tribunals franquistes a canvi del suport a l’exhumació de Franco i s'avingué, després d’anys d’esforç infructuós del republicanisme i del conjunt del moviment memorialista, a modificar la llei de la memòria. Com que queda clar, doncs, què no s’ha fet, què cal fer i el perquè de tanta ignomíniales paraules de Gabriel Rufián al Congrés adquireixen valor com a posicionament polític i com a avís: si volen d’una vegada per sempre metabolitzar el passat sota el principi de la veritat, de la justícia i de la reparació, endavant. Si pretenguessin tornar a fer-ho veure, no hi comptin.