Un viatge a Catalunya

El nou Govern de Sánchez ja té gairebé dos mesos. Continua sent fràgil perquè no té la majoria absoluta, imprescindible per a les lleis orgàniques. Fins que aconsegueixi aprovar els Pressupostos, i per a això necessita no ja l’abstenció sinó el vot a favor d’ERC, serà un Govern amb un toc de precarietat.

Però en cinc setmanes ha sortit ben parat en dos temes rellevants. Un, el pacte amb patronal i sindicats sobre el salari mínim. L’altre, el seu viatge a Catalunya per posar en marxa la taula de diàleg entre els dos governs, condició d’ERC per a la investidura, que tant escandalitza la dreta i que part de l’independentisme –Carles Puigdemont i Quim Torra– veu amb enorme suspicàcia.

L’acord del salari mínim és un indicatiu interessant perquè mostra la voluntat del Govern, la patronal i els sindicats de canviar la reforma laboral –una promesa delicada perquè ha ajudat a crear molts llocs de treball– a través de la negociació i el pacte. També perquè ha visualitzat una clara distinció entre l’empresariat –possibilista i preocupat per no trencar la vaixella– i la dreta que aposta que com més aviat millor les coses vagin malament, o pitjor, abans tornarà a la Moncloa. Pablo Casado no creu en allò de «a poc a poc i bona lletra».

Més impactant ha sigut el viatge a Catalunya per a la taula de diàleg entre els dos governs, forçada pel pacte amb ERC que vol posar de relleu que la seva abstenció en la investidura no va ser gratis, però que és un tema explosiu. Qualsevol discussió entre els que creuen que la sobirania popular està a les Corts espanyoles i els que, al contrari, afirmen que el Parlament català és sobirà, sempre enerva. Més encara si el president català, a més de contrari a ERC, és un maximalista. I gairebé impossible en vigílies d’eleccions anticipades a Catalunya, que poden ser el 24 de maig. Per això la Moncloa va reaccionar amb notable desconcert quan Torra va donar per liquidat (en diferit) el Govern català perquè ERC es va negar a una altra estèril sublevació parlamentària. ¿És lògic negociar futur amb un Govern que està a punt de ser passat?

Quatre motius

Però el que semblava «gairebé temerari» –ho vaig dir dimecres– ha sigut «gairebé un èxit». Per quatre motius. Un, perquè Sánchez ha viatjat no només amb bones paraules –que també–, sinó amb una cartera plena de temes interessants a discutir. Dos, perquè Torra d’entrada no s’ha atrevit a boicotejar la taula. Ha posat condicions inacceptables per a Sánchez –l’autodeterminació– però ha fugit del ‘tot o o res’. Sap que a Catalunya la revolta només s’encén quan el Govern de Madrid és percebut com l’enemic. No és el cas d’un Executiu que avalen alhora dos líders catalans de pes: Miquel Iceta (PSC) i Ada Colau, la reelegida alcaldessa de Barcelona.

Una altra raó és el risc calculat. Sánchez no s’ha sentit intimidat. Ha anat al Palau de la Generalitat a veure Torra –president legítim de Catalunya, almenys de moment– i després ha fet una roda de premsa al claustre del Palau. Un gest que contrasta amb Mariano Rajoy, que quan venia a Barcelona amb prou feines es movia de la seu del PP, la Delegació del Govern i algun hotel amic. Sánchez ha mostrat que no té por i a la roda de premsa va deixar caure que en les últimes legislatives el PSC i En Comú Podem van tenir gairebé el mateix recolzament (34,7%) que els que formen el Govern català (36,2%). Tot i que –presidencial– no va citar percentatges. El fonamental és que en plena Generalitat separatista el cap del Govern d’Espanya va presumir de tenir molt recolzament a Catalunya. Una cosa inèdita.

Finalment –sense menystenir el Govern català– Pedro Sánchez ha posat en relleu que Catalunya és alguna cosa més que el sobiranisme. Així s’ha vist amb CCOO i UGT, amb Pau Guardans i la societat civil de Barcelona Global, amb el president de Pimec, Josep González, que va demanar que s’aprovessin els Pressupostos, amb les alcaldesses de Barcelona, Colau, i de l’Hospitalet, Nuria Marín... És molta Catalunya. Ni Torra la pot ignorar.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

L’acte de Foment de divendres és molt significatiu. Allà, a la seva històrica biblioteca, seixanta empresaris –la directiva ampliada a alguns noms emblemàtics– van conversar informalment amb Sánchez, acompanyats només d’Iván Redondo, en un bon clima. Un assistent m’ho resumeix: hi va haver contacte directe i fluid. Ens estalviem discursos, però demostrem que volem acabar amb els massa anys de xocs i desacords.

El viatge estava estudiat mil·limètricament i ha anat bé. Una cosa a tenir en compte, cap garantia de futur.