El cotxe amb xòfer
El cotxe amb xòfer
L’únic que no pateix al tanatori és el mort. També és l’únic que es manté en posició de descans, i potser l’únic del qual es parla més o menys bé, de manera que si ens preguntessin qui voldríem ser de tots els presents, en bona lògica hauríem de respondre que el difunt. La primera vegada que vaig acudir a una vetlla, de petit, la meva mare em va plantejar precisament aquesta qüestió: la de qui m’agradaria ser dels que ens envoltaven. Jo, a l’observar la serenitat del finat, vaig respondre que ell.
–¡Doncs no! –em va reconvenir– ¡Has de voler ser l’oncle Aniceto!
I em va assenyalar un home de mitjana edat, molt ben vestit, que es fumava un puro a l’altre extrem de la sala.
–Té un cotxe a la porta –va afegir–. És l’únic de tots nosaltres a qui l’espera un cotxe amb xòfer.
L’oncle Aniceto, que era un parent llunyà, gaudia d’un prestigi desorbitat a la família. Més tard em vaig assabentar que era secretari d’Estat. Per a mi, aquest sintagma no significava gaire. Havia sentit les dues paraules, secretari i Estat, separades, però el terme Estat l’associava a les dones embarassades, de manera que un secretari d’Estat, vaig deduir, era una espècie d’ajudant de dones encintes. Vaig decidir, doncs, que, si això era el que convenia ser en la vida, em faria secretari d’Estat. Des d’aleshores, buscava embarassades per oferir-los els meus serveis.
Notícies relacionades–¡Quin noi tan servicial, tan maco! –deien elles.
Però jo no veia que aquella feina em pogués fer ric, ja que ni tan sols em donaven uns cèntims per a unes llaminadures. A poc a poc vaig anar abandonant aquella vocació primerenca i després me’n vaig oblidar. Ja sent més gran, vaig llegir al diari que un secretari d’Estat havia entrat a la presó per corrupció. Llavors em va venir a la memòria aquella història d’infància i just en aquell instant (¿casualitat, sincronisme?), va sonar el telèfon i em van comunicar la mort de l’oncle Aniceto. Vaig anar al tanatori per pressions d’ordre familiar i trobant-me allà, entre els parents, al preguntar-me qui m’hauria agradat ser de tots els presents, vaig dubtar. L’oncle Aniceto, com a difunt, quedava fatal. Hi ha gent que no sap estar morta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
