¿Justícia polititzada?

Dos casos d’aquesta setmana ho demostren. Un, l’informe de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea –que normalment prefigura la sentència– que l’amnistia és competència dels Estats, que l’espanyola no va ser una autoamnistia, i que les finances de la UE no van patir per aquella DUI (Declaració Unilateral d’Independència) que mai es va fer, perquè Rajoy –amb suport de Pedro Sánchez– va destituir el Govern de la Generalitat i va convocar eleccions. L’altre cas és el judici al Suprem contra el fiscal general de l’Estat, acusat de revelació de secrets per haver filtrat l’escrit de l’advocat de González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de Madrid, en què reconeixia un frau fiscal i sol·licitava un acord amb Hisenda.

Els dos casos –molt diferents– indiquen que la justícia es polititza quan els polítics no saben arribar a acords, o estan en clima de guerra i porten les seves pugnes als tribunals. L’Estatut va ser recorregut pel PP al Tribunal Constitucional i va aconseguir que fos declarat parcialment inconstitucional, malgrat que ja havia sigut esmenat per les Corts i –més rellevant– aprovat per referèndum a Catalunya. Allà es va engreixar l’independentisme que –violant totes les lleis– va celebrar un referèndum il·legal i va declarar la independència. Però, malgrat que el 155 la va fulminar, el Suprem va empresonar els dirigents independentistes i els va condemnar per sedició a dures penes de presó. Els fiscals demanaven rebel·lió, el Suprem va ser més caut. Som a Europa. Però a Catalunya es va multiplicar la inflamació, perquè es condemnava uns dirigents que havien revalidat la seva majoria en les eleccions posteriors al 155. Tot perquè Rajoy i Artur Mas i, més endavant, Puigdemont, no van saber trobar un acord raonable. I això, sense recordar –com va dir Carmen Calvo aquesta setmana en un acte de Prensa Ibérica– que un bon acord polític és, precisament, aquell que deixa tothom només mig satisfet.

Després, tot i la sentència favorable del Constitucional, el Suprem ha negat l’amnistia a Puigdemont, Junqueras i altres, argumentant que el delicte de malversació no queda cobert per la llei. ¿Hi ha també una guerra entre la Sala Penal del Suprem (de majoria conservadora) i el Constitucional (de majoria progressista)? Mentrestant, l’advocat general del TJUE ha avalat l’amnistia, Catalunya ha recuperat la normalitat, l’independentisme ha perdut les eleccions i el Constitucional previsiblement dictarà que l’amnistia és aplicable a Puigdemont i Junqueras. Però, 19 anys després, continuem als tribunals per falta d’acords polítics raonables. Tan absurd com real.

Anem al nòvio d’Ayuso. És evident que el Govern ha aprofitat el cas per atacar Ayuso i el PP. Però ja abans, o alhora, Miguel Ángel Rodríguez, portaveu d’Ayuso, havia publicitat (i falsejat) els fets. Un episodi més en la guerra total entre el Govern i el PP. ¡El nòvio d’Ayuso contra la dona de Sánchez! I la guerra ha portat que el Suprem hagi jutjat el fiscal general per revelació de secrets. Però la filtració podia venir de García Ortiz, o d’algun altre de la fiscalia, també de la cap de gabinet del ministre de la Presidència –hi ha indicis–, de la vicepresidenta Montero o del mateix Rodríguez, que sovint peca de bocamoll.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO reformula els seus premis per acostar-los a la Catalunya actual

Mig segle sense dictadura

La politització de la justícia és evident. I no només a Espanya. A França, Sarkozy ha acabat tres setmanes a la presó per una sentència que encara no era ferma (fruit d’un cert esquerranisme judicial), i després el tribunal d’apel·lació l’ha deixat en llibertat vigilada. Als Estats Units, la resistència dels demòcrates davant l’autoritarisme de Trump també s’està jugant als tribunals i al mateix Tribunal Suprem.

Portar la política als tribunals és un mal negoci. Els jutges tenen les seves inclinacions –aquí mateix hi ha l’APM, per una banda, i Jutges per a la Democràcia, per l’altra–, i en conflictes polítics poden ser menys imparcials que en altres casos civils o penals. És així. Contra la politització de la justícia només hi ha la laboriosa cultura del pacte.