Abjecció
He recordat, és clar, el testimoni lúcid i trist, encoratjador i devastador alhora, de Boban Minic, el periodista bosnià que va ser davant dels micròfons de Ràdio Sarajevo des de l’abril de 1992 fins a la tardor de 1995, quan es va instal·lar a l’Escala, gràcies a una xarxa de solidaritat al davant de la qual s’ha d’esmentar el nom de Miquel Ruiz, impulsor i fundador de Fotògrafs per la Pau, una ONG que va aconseguir, des del 1993, establir un efectiu i afectiu vincle humanitari amb les víctimes del conflicte balcànic, durant i després de la guerra. Tots dos són morts, en Miquel i en Boban (el primer, fa dos anys; el segon, aquesta primavera). Els he recordat, deia, arran de la notícia de fa una setmana, la investigació del periodista Ezio Gavazzeni, ara en mans de la Fiscalia de Milà, que ens ha descobert l’existència d’individus que pagaven una morterada per disparar lliurement, alegrement, als ciutadans de Sarajevo que havien de travessar com podien el bulevard Meše Selimovića, la malauradament famosa Avinguda dels Franctiradors.
Boban Simic, que va ser col·laborador d’EL PERIÓDICO, era el conductor d’un magazín cultural que es deia Mivion, però a partir de l’assetjament serbi, que tenia encerclada Sarajevo, des de l’estudi situat en un búnquer es va convertir en la veu radiofònica que oferia un bri d’esperança a la població: consells pràctics, informació de servei, paraules per fer front a la soledat i el terror, amb un lema que deia: "No caminis ajupit sota els estels". Cada nit, durant tot el setge. En l’exili empordanès, amb la seva dona Dina i els seus fills Goran i Boran, recordava aquells dies terribles: "Viure allà era com una ruleta russa. Ens mataven els franctiradors, ens llançaven, indiscriminadament, bombes i projectils que mataven la gent, els nens que jugaven davant de casa. Era dantesc, una vida dantesca".
Notícies relacionadesM’estimo més recordar-los, a ell i a tots els que van ajudar la seva família i d’altres famílies bosnianes, que no pas imaginar l’abjecció dels éssers humans que feien pràctiques de tir contra uns altres éssers humans durant un cap de setmana de lleure. De fet, ja ho sabíem (o ho intuíem, almenys, per unes altres informacions, pel documental Sarajevo safari o pel treball Serbian Epics, de Pawel Pawlikowski, el director de Cold war, sobre el poeta rus Eduard Limónov, on el podem veure com dispara una metralleta fent punteria sobre els carrers de Sarajevo, sota les indicacions de Radovan Karadzik), però la magnitud (i la misèria moral) del que explica el periodista milanès rau en el fet de l’arbitrarietat, del caprici, de la superfluïtat.
Boban Minic, poc després de les matances de Srebrenica, va escriure en aquest diari que "durant el setge de Sarajevo em vaig acostumar a pensar que qualsevol cosa, per improbable que fos, podia ser certa". Penso en ell, ara, en el seu posat digne i abatut, i en els abjectes milionaris que tornaven a l’escalfor de la llar després d’haver matat, perquè sí (¿per què no?) els veïns d’en Boban, els que travessaven ajupits i temorosos l’Avinguda dels Franctiradors.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
