Controvèrsia a l'Església catòlica

Els dos Papes

Si el que falten és cures es podria suscitar un altre debat que és el del 50% de la població que segueix marginada de les tasques eclesials més importants des de temps remots quan es dubtava si la dona tenia ànima

3
Es llegeix en minuts
papasw

papasw

Ortega i Gasset deia que l’home no és naturalesa sinó història i biografia perquè és producte del seu esdevenir, del que anomenava «la seva circumstància», i en això em va fer pensar la pel·lícula «Los dos Papas», del brasiler Fernando Meirelles, amb una sorprenent interpretació a càrrec d’Anthony Hopkins i Jonathan Price, al marge de la distància que hi ha entre la pel·lícula i la realitat al reflectir en blanc i negre la personalitat dels dos papes i la mateixa forma en què es va produir la successió, obra d’un conclave i no d’un acord entre els dos.

Ve això a tomb de la polèmica que s’ha suscitat entorn de la publicació d’un llibre pel cardenal Robert Sarah, conegut pel seu tarannà conservador al món vaticà on s’ho ha de ser molt per destacar com a tal. El llibre recull un text de Benet XVI, papa emèrit, on es manifesta a favor de mantenir el celibat sacerdotal «perquè no és possible consumar les dues vocacions (es refereix a la sacerdotal i al matrimoni) de forma simultània». El cardenal Sarah ha anat més lluny i considera que no respectar-ho és un «insult a Déu». Ni més ni menys. Després de la filtració, Ratzinger s’ha afanyat a retirar la seva autorització per publicar-lo... quan l’escàndol ja era públic.

El tarannà tímid de Benet XVI

La polèmica ha esclatat per dues raons. La primera és que Benet XVI es va comprometre a «mantenir-se ocult del món» després de la seva abdicació. És el primer papa que ha dimitit en 600 anys, des que ho fes Gregori XII el 1415 durant el Cisma d’Occident. De tarannà tímid, es troba més a gust entre llibres o disfrutant d’una conversa reposada en contrast amb el gust per l’escenografia de multituds en què brillava l’extravertit Joan Pau II, i en conseqüència no ha sigut un papa popular. Després les baralles en la cúria i els escàndols financers, de corrupció (Vaticanleaks) i de pederàstia que el van assetjar van ser probablement massa per a ell, que el 2013 va llançar la tovallola i va sorprendre el món amb una dimissió que no esperava ningú. Però havia d’estar callat.

La segona raó de l’escàndol és perquè aquest llibre apareix quan el seu successor, Francesc, està considerant permetre de forma excepcional que homes casats puguin accedir al sacerdoci per pal·liar la manca de cures en àmplies zones de l’Amazònia, en el marc d’un procés descentralitzador propi de qui arriba de la perifèria. «Han anat a buscar el papa al final del món», va dir al saludar la multitud després de la seva elecció. Francesc ve de l’Argentina i representa una nova sensibilitat tercermundista que sintetitza en la seva doctrina de sostre, terra i treball i que simbolitza en el seu comportament personal allunyat del luxe vaticà o pròxim amb els immigrants.

Notícies relacionades

L’assumpte de l’ordenació sacerdotal d’homes casats, proposada per un sínode de bisbes de l’Amazònia l’octubre passat, no està encara decidit i, si es fa, se circumscriurà ara per ara a aquesta regió, però podria invocar-se com un precedent i amb tot això n’hi ha hagut prou per enardir els guardians de les essències, tant dins com fora del Vaticà, que s’oposen a la modernitat iniciada per Joan XXIII en el Concili Vaticà II i refredada després per Joan Pau II i el mateix Benet. En realitat, com tantes altres coses, el celibat no el va imposar Crist sinó l’Església en els Concilis de Laterà I (1123) i II (1139) i en conseqüència ha passat més anys sense ell que amb ell.

El panorama es complica encara més amb el dèficit de sacerdots en altres llocs com la mateixa Europa i amb la intervenció en el debat del Moviment de Sacerdots Casats, segons el qual n’hi hauria uns 8.000 que estarien disposats a tornar a exercir el ministeri sacerdotal si els permetessin continuar casats. Perquè si el que falten és cures es podria suscitar un altre debat que és el del 50% de la població mundial que segueix marginada de les tasques eclesials més importants des de temps remots quan es dubtava si la dona tenia ànima, una cosa que només va concloure sant Agustí al segle V. Ara som al XXI i Francesc ho sap, tot i que a alguns els costi acceptar que aquesta és també la seva «circumstància» en el sentit orteguià del terme.