Els iraquians posen la sang

Una vegada més, un país és víctima i escenari dels conflictes  dels altres dins del seu territori. Aquesta vegada és l’Iraq, que veu com l’Iran i els EUA intenten atacar-se, matar generals i llançar míssils, expulsar-se mútuament del territori iraquià. Poc importa el que vulguin els mateixos iraquians.

La debilitat de l’Iraq és evident, la majoria de la seva població ja no confia en cap govern, que continuarà sense responsabilitzar-se de les ruïnes, i continuarà saquejant el país, segons interessos privats i per sobre de l’interès nacional del poble. La classe dominant hauria de ser conscient que, tard o d’hora, l’exercici poc ètic del poder tindrà conseqüències.

El principal perjudicat en aquest enèsim conflicte entre els EUA i l’Iran és el moviment de protesta dels joves iraquians. Malgrat les amenaces i la intimidació –incloent-hi l’assassinat de centenars de joves per reprimir les manifestacions– i de la situació conflictiva del país, la gent encara és al carrer. Són les anomenades protestes d’octubre, iniciades tres mesos enrere, després d’anys de queixes contra la corrupció i la influència estrangera.

Des d’aleshores, les protestes s’han estès per tot el país. Els iraquians demanen electricitat, aigua, lluitar contra la corrupció, l’atur i la pobresa. Aquests joves, s’estan enfrontant a les bales amb el pit nu, perquè senten el seu horitzó obstruït i desconfien de les promeses dels successius governs. Senten que només se’ls promet misèria i marginació, en un país que dorm sobre una enorme riquesa.

Perquè l’Iraq és un país ric, amb enormes reserves d’hidrocarburs, però l’economia pateix les conseqüències de les guerres, la corrupció, els 8 milions d’iraquians exiliats i els centenars de milers de morts.

Procés de balcanització

Un problema dels iraquians és la balcanització del seu sistema polític, i les relacions de seguidisme que algunes formacions polítiques importants tenen amb l’exterior, sobretot amb l’Iran. Hi ha un mosaic de partits i tendències, on es barregen les diferències ètniques, les nacionalistes o sectàries. Cadascun d’aquests poders intenta aconseguir més quotes de poder.

La idea de l’Estat no està profundament arrelada. Ni a la societat ni a les forces polítiques. Les eleccions no són suficients quan la idea d’institucions és absent. Només hi ha una carrera febril pel monopoli i els guanys personals.

A l’Iraq s’ha de garantir una forma inclusiva i responsable de governança. El teixit social debilitat és un obstacle per recuperar-se de la guerra amb els extremistes. Es necessita una identitat nacional i una visió liderada per polítics que no s’imposi des de l’exterior. Hi ha una creixent sensació d’identitat iraquiana, que pot recolzar-se amb el suport regional i internacional. Els interessos dels iraquians resideixen en un país estable, democràtic i pròsper. No en guerres, terror i caos. Els països veïns i les grans potències haurien de promoure això.

Mals endèmics

Notícies relacionades

Iran i EUA: míssils i més sancions

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’Iraq té capacitat per assumir la seguretat i la protecció de la seva població, impulsar la reconciliació i la coexistència pacífica, fer una reforma constitucional i eliminar els seus mals endèmics: la corrupció i la repressió per motius ètnics, sectaris o religiosos.

Però, necessita menys intromissions, menys conflictes i menys interessos estrangersL’Iraq pot ser un instrument per impulsar la pau i l’estabilitat regional, i que el canvi que el poble iraquià reclama no trigui a arribar.