27 set 2020

Anar al contingut

Les pressions de JxCat contra ERC

Qui presum, fa fum

Qui presum, fa fum

Sergi Sol

La postconvergència fa Catalunya més petita amb la seva aversió patològica a Junqueras, la vampirització de qualsevol plataforma unitària, el menyspreu als republicans i les campanyes miserables contra persones honrades com Joan Tardà

Alguns republicans, davant de la virulenta ofensiva del món neoindependentista i els seus satèl·lits, responen amoïnats exigint que els de Puigdemont trenquin amb el PSOE a la Diputació de Barcelona. La que l’astut Iceta li va pispar a ERC gràcies al recolzament entusiasta dels de Puigdemont. Per a Iceta la qüestió era aconseguir la presidència de la Diputació, amb aquest poderós ens que gestiona discrecionalment centenars de milions d’euros. Per als de Puigdemont només es tractava d’impedir que ERC la presidís. Abans vermella que republicana, es van dir. Pactant amb ERC també n’haurien tret profit. Fins i tot més. Però la prioritat era una altra, tallar en sec l’estratègia republicana d’assaltar els feus del PSC. I sabotejar així una estratègia diàfana que pugna davant del PSC per aconseguir un independentisme molt més homogeni territorialment.

Els dirigents de la postconvergència viuen en una altra dimensió, més semblant a la dels anys dels Jocs Florals. O això sembla. La seva Catalunya es complementa amb la del PSC, van viure de repartir-se-la i hi continuen insistint. Per al PSC no és un problema ja que en aquesta Catalunya dual viuen còmodes. El que és sorprenent és que als postconvergents, avui professant la fe dels conversos, els plagui tant aquesta Catalunya d’abans, dual. Perquè aquest és precisament el taló d’Aquiles de l’anhelada República.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Presumeixen entre la bona gent de prioritzar el país als seus interessos de partit. ¡Quins collons! Digue’m de què presumeixes i et diré què és el que et falta. Ningú, mai, ha tingut un sentit tan clar de classe social i dominant. Ningú ha tingut tan clar, sempre, que abans que res, sota qualsevol circumstància, només a ells els corresponia manar. L’ordre natural de les coses. Només s’ha de recordar Marta Ferrusola quan exclamava davant del canvi de Govern a la Generalitat: «És com si els lladres haguessin entrat a casa». Potser es pot dir més alt, però no més clar. Després va venir Mas amb el «puc ser el primer o l’últim» per sotmetre ERC a la seva batuta. Quina presa de pèl. Mai de la vida. Quan va ser el moment ni per un instant van considerar la possibilitat d’oferir a Raül Romeva la presidència de la Generalitat. I quan algú ho va insinuar, tímidament, van embogir. «Però què s’han cregut aquests ximplets», deien.

Catalunya es fa petita quan la pensa aquest nacionalisme que ha esdevingut independentista en un tres i no res. I que fins i tot ara abomina del seu passat o el pinten com si altra gent l’hagués protagonitzat. L’aversió a Junqueras té caires patològics, les seves diatribes són una constant contra l’home que propugna un independentisme que integra el país amb tota la seva complexitat per guanyar una República (catalana) davant una Monarquia que amb Felip VI aconsegueix un rebuig històric. Tot i que no per a Borràs, que va amb un somriure al besamans reial.

Menyspreu miserable

El menyspreu als republicans, les constants desqualificacions, la vampirització partidista de qualsevol plataforma unitària, les miserables campanyes contra personatges honrats com Joan Tardà (ell ja estava en això quan altres que ara l’insulten jugaven a les comissions d’obra pública) al costat del menyspreu a la complexitat del país donen bona mesura de les seves prioritats i són el fidel reflex de la dita ‘encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda’.

I ara, amb l’excusa de la investidura, el que estan llançant és, sense cap dubte, una campanya electoral, colpejant amb l’estelada els republicans, els que van investir Torra. I abans, Puigdemont. I abans, Mas. Mentre que aquests els han tornat aquestes investidures sempre amb el més gran dels menyspreus o pactant les punyetes, amb Iceta, de cap a cap de la regió metropolitana. S’ha de tenir coratge per després arremetre contra la materialització del ‘sit and talk’. S’ha de ser molt superb per ni agrair que si Junts té grup propi al Senat és gràcies a ERC, que si avui Puigdemont i Comín trepitgen ja el Parlament Europeu és gràcies a la ‘doctrina Junqueras’, que si l’independentisme creix és gràcies, com indiquen tots els experts en demoscòpia, a la capacitat d’ERC de sumar i sumar.

I després està el president de la Generalitat –que s’ha menjat, de bon grat o no, els pactes i totes les martingales dels seus– ficant cullerada en el debat intern d’ERC, pressionant sense cap respecte, fins i tot abans que ERC culminés el debat intern.

Els republicans han de continuar prenent les seves decisions racionalment per molta bilis intimidatòria que els cortesans llancin contra els plebeus. Podrà ser discutible l’estratègia republicana. Però han fixat un rumb que contrasta amb els escarafalls i una gesticulació grandiloqüent i cada vegada més ferotge d’aquells que, com el gos de l’hortolà, ni mengen ni deixen menjar.