El llenguatge i el seu segrest

Submergits en els debats sobre els futuribles d’un Govern PSOE-UP, es fan més patents les dificultats d’una possible, i duradora, entesa amb una part dels independentistes. Entre altres aspectes, perquè idèntiques paraules tenen significats diferents: per més que compartim llenguatge, és impossible aprehendre l’experiència que es transmet quan emergeix la passió, com passa en la política. A més, s’hi afegeixen els interessos partidaris, el llenguatge esdevé arma contra l’adversari i esquelet bàsic de les diferents narratives i, per tant, necessàriament es perverteix. I, tot i que aquest ús és general i forma part de la mateixa naturalesa de la política, avui voldria referir-me al seu ús per l’independentisme. 

En aquest àmbit, el seu ús abusiu es tradueix, en l’essencial, a prendre la part pel tot, a considerar-se els únics representants de Catalunya i, en conseqüència, a autoerigir-se en els exclusius interpretis del que el ‘demos’ català desitja. 

En un xoc obert amb el Govern

És perfectament acceptable que els independentistes destaquin el conflicte amb els poders de l’Estat i que, en la mesura que representen un important col·lectiu, pot afirmar-se amb certesa que aquest està en un xoc obert amb el Govern de Madrid. Però aquesta no és la narrativa ordinària. L’habitual és la d’atorgar-se la representació de la totalitat de la franquícia de Catalunya, i del seu poderós significat afectiu i emocional, i parlar i, el que és més rellevant, decidir en nom de tots els catalans. Com si fos cert que disposa d’una majoria social que, cada vegada que s’ha posat a prova des del 2012, no supera el 48%. 

El mateix val per a la definició del conflicte Catalunya-Espanya. No seré jo qui negui la seva existència. Però és del tot abusiu considerar que a aquest el defineix la visió que en tenen els partidaris de la independència. I això, perquè, malgrat qui pesi, existeix una altra part de catalans, com a mínim d’una dimensió semblant als partidaris de la independència, que no ho percep així. ¿Que potser no són catalans els que així pensen? 

Una cosa semblant passa quan es consideren les relacions econòmiques amb la resta d’Espanya. Des d’aquestes mateixes pàgines, he destacat que Catalunya, amb el 15% de la població espanyola, contribueix amb el 20% del PIB, amb més del 22% dels impostos, amb gairebé el 25% dels ingressos turístics i amb més del 27% dels d’exportació de mercaderies. I que fa dècades que l’Estat, en els seus Pressupostos, hi inverteix únicament entorn del 10% del total. No seré jo, per tant, qui negui l’existència d’un clar maltractament econòmic. Però d’això no es deriva la capacitat de prendre la part pel tot. Perquè aquestes xifres, per aclaparadores que siguin, no haurien d’encegar l’entesa de ningú: en població, PIB, impostos i ingressos d’exportació, la contribució catalana d’avui és inexplicable sense el concurs d’una part, molt substancial, d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, alguns partidaris de la independència, i d’altres, no. ¿És legítim utilitzar-les sense considerar què opinen aquells que, amb la seva contribució, les han fet possible? ¿O no prendre en consideració, per exemple, que els catalans que se senten espanyols potser no estiguin tan preocupats pel drenatge fiscal com els independentistes semblen suposar? 

Finalment, la perversió del llenguatge adquireix carta de naturalesa quan es trasllada a les possibles solucions. Perquè el diàleg tots el proclamen i tots el desitgen. L’únic problema que planteja el vocable, en absolut menor, és el contingut que se li dona, amb línies vermelles infranquejables per tot arreu. Es vol diàleg, com si la seva sola presència exorcitzés el conflicte. Llastimosament, no és ni serà així, perquè no existeix, ni pot existir, un diagnòstic compartit del mateix. 

Altres expressions del problema

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tenim un problema, cert. Però d’una complexitat molt més gran del que el discurs dominant a Catalunya vol fer creure. Perquè hi ha conflicte entre els partidaris de la independència i la resta d’Espanya. Però perquè n’hi ha, també, entre els catalans no independentistes i la Generalitat i els partits que la recolzen. 

Avui sembla que les coses es mouen i que el PSOE accepta l’existència d’un problema polític de la resta d’Espanya amb una molt important part de Catalunya. Per això, ara seria també el moment que, des dels independentistes, s’acceptés que existeixen altres expressions d’aquell problema: entre ells i una part, també igualment rellevant, de catalans. Potser, des del reconeixement de les dues posicions, finalment es podrà avançar.