Anar al contingut

Al contraatac

Els últims herois

Els últims herois

Carles Francino

Avui que el capitalisme rendista només atén als beneficis i que en la política de calculadora no es mou un dit si no hi ha guany propi, la gran esperança subsisteix en gent com els mestres i les infermeres

És trist que un periodista digui això perquè se suposa que el nostre ofici ens obliga a ser no només curiosos sinó també perspicaços. Però sovint tinc la sensació que anem per la vida com burros amb orelleres, abduïts pel soroll polític i les fogonades de la bronca. ¿Tenim clars els fonaments de la nostra arquitectura social? ¿Quins col·lectius suporten –i aporten– més ciment perquè l’edifici no s’enfonsi? Cadascú pot respondre segons li vagi la pel·lícula, però jo aquests dies n’he redescobert dos; i me n’alegro per això. Són els mestres (masculí genèric) i les infermeres (totes i tots els professionals recolzen identificar-se amb el femení) (per si de cas...). La celebració del Dia del Mestre ens va permetre l’altra tarda a la ràdio disfrutar de l’argument que millor explica la importància de l’educació: les històries dels seus beneficiaris. Des d’una família de cabrers que va aprendre a llegir, escriure i comptar gràcies a un programa d’ensenyament per a adults; fins a un nen acollit en Aldees Infantils que pegava els professors quan el van separar de la seva germana i que avui és doctor en Matemàtiques; passant per la periodista que després de 25 anys ha descobert que la seva felicitat és a les aules, amb els alumnes. O la guinda que ens va proporcionar el raper Haze, amb un passat de drogues i presó, que acaba de quedar el primer de la seva promoció a la Universitat de Sevilla i que ara prepara oposicions a mestre.

–¿I on t’agradaria ensenyar? –li vaig preguntar.

–Al meu barri, a Los Pajaritos; crec que podria fer una bona tasca perquè els pares em coneixen.

(Només el 2% dels xavals d’aquest barri, un dels més pobres i complicats de tot Espanya, arriba a la universitat.)

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’altra tarda vaig acumular declaracions d’amor incondicional a un dels oficis més rellevants que existeixen: modelar persones. Per a mi la clau és que no es treballa de mestre: s’és mestre. Igual que s’és infermera. Porto tres anys acumulant premis i agraïments d’aquest col·lectiu perquè se’m va ocórrer explicar la història d’una gallega que exerceix a Moçambic, convençuda que és allà on més pot ajudar perquè el món sigui una mica millor. Bé, doncs divendres em van entregar a Alacant un altre d’aquests premis i a més de donar-los les gràcies i revindicar per a ells (també per als mestres) més reconeixement professional i social, els vaig dir el que em sembla més important de tot: avui que el capitalisme rendista només atén als beneficis i que en la política de calculadora no es mou un dit si no hi ha garantia pròpia, la gran esperança subsisteix en gent com ells. Són alguns dels últims herois que ens queden. Potser els podríem cuidar una mica més.