28 febr 2020

Anar al contingut

La nova política exterior dels EUA

Donald Trump, subversiu

Donald Trump, subversiu

Marçal Sintes

L'home més poderós del món ha resultat ser un revolucionari i ha triat, com fan els revolucionaris, subvertir la història

No fa gaire que hem deixat enrere els recordatoris i les celebracions per la caiguda del mur de Berlín, ocorreguda el novembre de 1989. Un mur, potser calgui recordar-ho, que no era de protecció o defensa. No pas per dissuadir intrusos o enemics, sinó per impedir que la gent que vivia a la banda est, milions i milions de persones, poguessin fugir d’una immensa presó. Això és, de la dictadura soviètica i la constel·lació de països sotmesos a la seva bota.

La seva construcció, el 1961, va constituir una evidència del fracàs de l’experiment comunista. Un imperi que alça una muralla per tancar-hi els seus ciutadans, per impedir-los anar a buscar una vida millor, està destinat a la derrota.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La caiguda del mur va ser el símbol que els Estats Units havien guanyat la guerra freda. A partir d'aleshores, es va aventurar, la fórmula basada en el binomi format per democràcia i mercat (amb major o menor Estat del benestar) no tindria res que la pogués aturar i s’aniria estenent per tot el globus. La dialèctica que havia tensat el món des de la segona guerra mundial havia deixat de funcionar, havia cessat. Havíem arribat al final de la Història, per dir-ho com ho va dir Francis Fukuyama el 1992. Aviat el gihadisme ens faria adonar amargament que el que venia no eren els imaginats temps de pau, llibertat i prosperitat.

Tant abans –durant la baralla amb la Unió Soviètica– com després de 1989, els Estats Units havien mantingut la ferma voluntat d’influir al món, en tots els camps. Les crítiques pel poder exercit, en especial a partir dels anys seixanta, van ser continuades. Els EUA són imperialistes, es repetia acusadorament. Ho són en el terreny polític, el militar, l’econòmic i comercial, el científic, el cultural, el mediàtic, etcètera, s’afegia amb vehemència. Part d’aquestes crítiques formaven part del combat ideològic, altres responien perfectament a la veritat. Per definició, un imperi, especialment quan s’enfronta a un altre, es comporta com un imperi. Està en la seva naturalesa i s'hi pot fer poc per evitar-ho.

El pla d’aïllament 

En els últims anys, però, les coses han canviat molt. A Europa i als EUA. A Europa, amb la crisi del projecte europeu, l’expansió de partits d’extrema dreta i la crisi del ‘brexit’. Als Estats Units, amb l’elecció de Donald Trump.

Qui és considerat l’home més poderós del món ha resultat ser un revolucionari i ha elegit, com fan els revolucionaris, subvertir la història, tot despullant de sentit la política que els EUA havien estat duent a terme tradicionalment. Trump és, i perdonin la provocació, un antiimperialista. No vol, a diferència dels ‘neocon’, per exemple, exportar o imposar el seu model de societat a la resta del món.

Donald Trump està trencant amb l’obertura a l’exterior característica de les democràcies liberals. Els EUA s’estan replegant dins les seves fronteres. La duresa aplicada contra els immigrants, el trencament de l’Acord de París contra el canvi climàtic, el qüestionament permanent de l’OTAN, la retirada de tropes de Síria i el boicot al comerç internacional en són només alguns exemples. 

Tant abans com després del 1989, els EUA havien mantingut la ferma voluntat d’influir al món, en tots els camps

Quant al model de societat, no és tan sols que Trump renunciï a exportar o, almenys, afavorir la implantació de règims polítics basats ​​en els valors democràtics i els drets humans, és que els seus principals amics són alguns dels pitjors autòcrates del món. Al mateix temps, no deixa de censurar els seus tradicionals aliats europeus i encoratja el disbarat del ‘brexit’ sense miraments.

L’eslògan més exitós de la campanya del ‘brexit’, creat per aquest tipus llestíssim i perillós que és Dominic Cummings, diu així: «Take back control». És un eslògan que podria fer seu el trumpisme i que resulta perfectament compatible amb el seu «Make America great again».

‘Recupera el control’ és una crida a tots aquells a qui la globalització i els canvis que l’acompanyen ha desconcertat i fet venir por. A tots aquells que enyoren el món d’abans, amb el seu ordre i les seves aparents certeses. ‘Recupera el control’ significa també, és clar, gira l'esquena al que no coneixes i no entens, tirar enrere. Desempallega't del que passa 'allà fora' i a 'aquells altres'. Fica’t a casa, allí estaràs a estalvi. Refugia't en allò que saps i sigues el que 'realment' ets.

Els EUA, construïts pels qui fugien d’Europa buscant la llibertat, giren cua. S’entreguen, en el segle XXI, a l’antiga temptació aïllacionista. Mentrestant, els espais abandonats els van ocupant altres actors internacionals poderosos. Singularment la Xina, una dictadura digital, un colós sinistre decidit a conquerir el futur.