3
Es llegeix en minuts
pactook

pactook

A la majoria d’empresaris que conec, Unidas Podemos i els seus representants no agraden gens: Ni el programa econòmic que proclamen, ni l’oratòria que practiquen ni l’estètica exhibida.  Però crec potser bo, per higiene democràtica, que els nostres poders econòmics s’empassin certa supèrbia que està darrera d’aquell disgust.  Primer, perquè tot i comprendre que rebutgin determinades propostes tributàries, ‘flipin’ davant algunes idees de nacionalització de serveis o quan vegin ampliar la intervenció del sector públic en direcció contrària a la de molts altres països amb els que Espanya competeix, es bo que aquesta classe empresarial toqui de peus a terra i purgui alguns dels seus excessos. No és acceptable el seu ‘business as usual’ després del que ha passat amb la crisi. Segon, els milhomes de la política al servei de la classe dirigent empresarial, torniolada per hipoteques i deutes dels seus partits, han de veure que no sempre guanyen els de sempre, que hi ha una altra manera de fer política, més ideològica, més atrevida, propera a la gent i potencialment menys contaminada.

Notícies relacionades

Serien insensates les meves asseveracions sinó descomptés que molt del que es va prometre i es pactarà, només una petita part es podrà aplicar: tot està molt lligat a les democràcies occidentals. I és probable que bé està que així sigui, pel be de tots contra aventures curtplacistes dels il·luminats del big bang.  En economia treballem sovint amb segones derivades. Aquí la contribució de Unidas Podemos a la governança del país serà poc més que de canvi de protagonistes en el relat que prevaldrà, i potser una major comprensió d’aquests davant del seu propi públic a l’hora de raonar de per què s’havia de fer el que s’ha fet. Però això és positiu per a la democràcia espanyola, instal·lada en el status quo d’una transició que avui involuciona. El BCE dirà que és de bojos posar aïlladament un impost sobre la banca espanyola tal com estan les coses, els companys de coalició frenaran la reforma laboral anunciada, els jutges pararan les nacionalitzacions retroactives i la Comissió europea les temptacions a disparar el dèficit. Albirar un nou horitzó serà positiu en tot cas si els nous governants saben fer digerir la frustració dels seus.  I això no és fàcil si ho haguessin de forçar altres. Per que pel que jo he vist d’ells, es tracta de gent que creu amb la gratuïtat si ho finança el sector públic, que pensa que la funció pública és garantia d’eficiència i equitat, que no entén que els pressupostos han d’estar equilibrats i el que no pagui l’usuari ho pagarà el contribuent.  Que Bankia la convertim amb banca pública ‘social’?: això poden ser bones notícies pels beneficiaris que accedeixin als seus recursos, però ignoren ells que serà fatal pel contribuents, que no recuperaran part dels costos de la reestructuració bancària amb una bona venda.  Que fem empreses d’aigües i distribuïdores d’electricitat a dojo per abaratir tarifes?: perfecte pels usuaris, però negligeixen que serà dolent pels qui pagant impostos hagin de sufragar els seus dèficits.

En aquestes circumstàncies, el millor pacte possible pels ciutadans entre els dos partits que prometen coalició al govern d’Espanya és fixar el compromís d’aplicar totes aquelles parts del programa de despesa més ambicioses només en la mesura que es vagin recaptant més ingressos ja sigui per una millora econòmica, puja de impostos si és el cas, triomf contra l’elusió i el frau fiscal, o per la disminució equivalent d’alguna despesa considerada extractiva. En la mesura doncs que es tingui èxit amb l’augment de recursos, ja ens plantejarem després implantar les propostes de cost més ambiciós.  Altrament  l’acord serà una invitació a fer el forat del dèficit i deute més gran, tot i hipotecant el futur del país.