Anar al contingut

LA CLAU

Ells creixen, nosaltres envellim

Ells creixen, nosaltres envellim

Joan Cañete Bayle

No tinc amb qui anar a veure 'Frozen 2'. Els meus fills d'11 i 9 anys han decidit que no volen anar a veure-la, que són massa grans

No tinc amb qui anar a veure ‘Frozen 2’. Els meus fills d’11 i 9 anys han decidit que no la volen anar a veure, que són massa grans per a aquest tipus de pel·lícules. ‘Frozen’ va ser la primera pel·lícula que el més gran va veure al cine. Per a la petita, va ser aquella pel·li que els nens veuen en bucle una vegada i una altra, sense parar. A casa vam cantar durant anys el ‘Let It go’, ho vam aprendre en diverses llengües i infinitat de versions. Ens vam disfressar d’Elsa i Ana, vam fer puzles d’Olaf i el ximplet de Kristof, els vam dibuixar i acolorir en desenes de quaderns i folis solts. Ara sembla que això ho van fer uns estranys, altres persones, amb aquesta duresa amb què els nens miren cap enrere durant la infància, quan eren «petits». 

Durant anys, he disfrutat amb els meus fills de grans pel·lícules d’animació, de ‘Frozen’ a ‘Zootropolis’, de ‘Canta’ a la trilogia de Gru, de ‘Big Hero 6’ a ‘Vaiana’. Menció a part mereixen les meravelles de Pixar, poques vegades he vist un cine aguantant les llàgrimes com quan a ‘Del revés’ l’amic invisible de Riley, Bing Bong, desapareix de la memòria de la nena i, juntament amb ell, se’n va per no tornar la infància de la portagonista. Llàgrimes dels pares, és clar, els nens s’ho passaven pipa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A poc a poc, dia a dia, Bing Bong, i Elsa, i Gru, i Beimax, i Rayo McQueen, van desapareixent de les ments, els cors i les parets de les habitacions dels fills, fins que un dia els reemplacen les màscares de La Casa de Papel, Groot de los Guardianes de la Galaxia, el «Fucking Money man» de Rosalía i, demà, Déu dirà. No és bo ni dolent, és el que hi ha, nosaltres vam fer el mateix, ¿on queden D’Artagnan i Willy Fogg? Les seves cendres reposen al mateix lloc que les de Bing Bong.

Ho va cantar Serrat

Igual que avui hi ha pre- i postadolescència, igual que la síndrome de Peter Pan s’estén fins a ben entrada la trentena, igual que diuen que els quaranta són els nous vint, igual que el retro 80 és un abundant negoci, de la mateixa forma hi podria haver sessions pocavergonyes de pel·lis infantils per a pares afligits de la presíndrome del niu buit. Tots ho sabem, ja ho va cantar Serrat («Nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día nos digan adiós»), però una cosa és saber-ho i l’altra assumir-ho. Perquè mentre ells creixen, nosaltres envellim.

Temes: Walt Disney