Anar al contingut

Editorial

Realisme i política econòmica

El nou Govern ha de generar confiança i ser capaç d'atreure els treballadors a un gran acord social

El Periódico

Realisme i política econòmica

MARIO GUZMAN

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha tornat a refredar les expectatives de creixement del Producte Interior Brut (PIB) per a aquest any, que situa en el 2%, i en els dos pròxims no creu que passi de l’1,6%. És una mica més pessimista que el Govern espanyol. Aquestes previsions, com les de la Comissió Europea, es basen en tres perspectives: la inestabilitat de l’economia global, que llasta les exportacions i el turisme; la falta de Pressupost, que limita les capacitats fiscals de revertir aquesta caiguda amb el consum intern, i la inestabilitat política per falta d’una majoria clara al Parlament, que impedeix posar en marxa reformes estructurals. Tot un exercici de realisme que tant la classe política com empresaris i treballadors haurien d’acceptar com el marc en el qual lliurar els seus debats, les seves aliances i els seus acordsAra per ara, l’únic instrument clar que té Espanya per navegar en la inestabilitat global és mantenir-se dins de la disciplina fiscal de la zona euro, controlant el dèficit i el deute. Aquest ha de ser el punt de partida d’un futur Govern que, ara, és tan necessari com difícil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Espanya no pot permetre’s una tercera convocatòria electoral, perquè la seva economia se’n ressentiria de manera clara. Necessita un Govern que accepti aquest marc fonamental i que, com demanava aquest dimecres el president de la CEOE, Antonio Garamendi, tingui la moderació com a bandera. Perquè no es tracta de tenir un Executiu a qualsevol preu, sinó, una majoria estable que pugui aprovar un pressupost conforme amb els criteris de Brussel·les i avançar en les reformes que proposa l’OCDE. No és fàcil aconseguir-ho. Es tracta d’atreure els extrems al centre, no d’extremar les posicions fins ara moderades. Som davant d’un intent que avança lentament i discretament, però que no ha de donar una sorpresa final acordant in extremis un programa que posi en perill la continuïtat d’Espanya en la zona euro o danyi la confiança dels empresaris. Més aviat hauria de ser un Govern capaç d’atreure els treballadors a un gran acord social.

La inestabilitat de l’economia global continuarà. El procés d’‘impeachment’ de Trump pot extremar encara més els seus postulats, la nova Comissió Europea no acaba d’arrencar, les eleccions britàniques compliquen el ‘brexit’... Davant aquest panorama, fa falta un esforç de la política per posar-se a solucionar problemes abans que crear-ne de nous. Possiblement, es tracta més de canviar de tarannà abans que de forçar aliances més o menys antinaturals. Els que hi participin, s’han de comprometre a respectar el marc europeu, generar confiança abans que generar inquietud, buscar acords abans que forçar mesures no contrastades. La qüestió, com deia el president de la patronal, no és de sigles, sinó de manera d’abordar els problemes, de perspectiva i d’aparcar els càlculs merament electorals pels autènticament polítics, que pensin en l’interès general i que protegeixin el model europeu: creixement econòmic per garantir el repartiment del benestar.