TRIBUNA
«Tot Israel és una colònia»
Washington recolza el següent pas natural del sionisme: l'annexió dels assentaments
zentauroepp14125592 ario03 yaqir 27 9 2010 dos ni os jud os observan una retro191118212248 /
«Tot Israel és una colònia», cridaven els colons a les forces de seguretat israelianes el 2005, quan Ariel Sharon va ordenar el desallotjament dels assentaments de la Franja de Gaza, única vegada des de l’inici del conflicte que Israel ha abandonat colònies construïdes a territori palestí. Es referien al fet que el bloc de Gush Katif era tan part d’Israel com Tel Aviv, i reclamaven el recolzament dels seus conciutadans. Molts palestins també ho veuen així, tot i que per raons oposades, per denunciar el caràcter colonial del projecte sionista. No els falta raó als colons; en la història del projecte sionista a Palestina del mandat britànic–Eretz Israel en la terminologia sionista– la colonització és una pedra angular. La primera colònia formada per jueus que fugien dels pogroms a l’est d’Europa es va fundar el 1882 (Rishon L’Zion, una comunitat agrícola); l’última, és l’enèsim pla d’ampliació d’expansió de les colònies de Benjamin Netanyahu.
Al principi, tot van ser colònies. Aquestes colònies es van constituir en un Estat el 1948. Uns 500.000 jueus arribats majoritàriament en diferents onades migratòries i 400.000 àrabs componien la població d’aquest territori. Aquest Israel no incloïa Jerusalem Est, Cisjordània i la Franja de Gaza. La línia de l’armistici de la guerra del1948 es va convertir en la Línia Verda, que va acabar sent la frontera internacionalment reconeguda. Després de la guerra dels Sis Dies, Israel va ocupar tot el terreny de Palestina del mandat britànic (i el Sinaí i el Golan). Però, a diferència del 1948, no se’l va annexionar, amb l’excepció de Jerusalem, per no haver d’assimilar la població palestina de Gaza i Cisjordània i posar en risc així la majoria demogràfica jueva. El problema sempre ha sigut que el lema ‘Una terra sense poble per a un poble sense terra’ és fals. A Palestina hi havia palestins, el 1882, el 1917, el 1948, el 1967 i avui. En lloc de l’annexió, Israel va triar l’ocupació, condemnada per diverses resolucions de l’ONU. Van néixer els territoris palestins ocupats i, voraç, Israel va continuar apoderant-se de terra.
Des del 1967, sota governs de tot tipus, les colònies s’han expandit. Segons xifres de l’ONG israeliana B’Tselem, des de la guerra del 1967 fins al 2016 es van establir més de 200 assentaments a Cisjordània, 127 dels quals són reconeguts pel Ministeri de l’Interior israelià i un centenar són aquells construïts sense autorització, però que tenen el recolzament governamental (serveis com l’aigua i l’electricitat, i protecció militar). Il·legals, diguin el que diguin els Estats Units, ho són tots per a la legislació internacional. Les colònies de Cisjordània no són una aventura individual, sinó l’aplicació lògica del projecte sionista que considera que Eretz Israel pertany només al poble jueu.
La colonització adopta moltes cares; és una deliberada política d’Estat. El colon radical ultranacionalista i, de vegades, ultrareligiós és només un d’aquests rostres. N’hi ha més: requalificació de terra palestina per convertir-la en espais públics, naturals i zones verdes; expropiació per motius de seguretat (el mur) i militars (bases) o per construir infraestructures (carreteres); adquisició de les terres dels palestins que es van convertir en refugiats; destrucció de cases palestines per incomplir normatives redactades després de la seva construcció; normes i ordenances que impedeixen el creixement de les comunitats palestines; expropiació de terres per garantir el creixement dels assentaments...
Vist en perspectiva i de manera lineal, el projecte sionista és una història d’èxit des de Rishon L’Zion fins avui. La terra i la majoria demogràfica jueva en aquesta terra són els dos pilars de l’empresa. Després de cada punt d’inflexió (1948, 1967), Israel ha aprofundit en l’ocupació, coherent amb l’objectiu sionista de controlar tot Eretz Israel. Després de l’enfonsament de l’arquitectura d’Oslo (lent però inexorable), el pas lògic és l’annexió de gran part de Cisjordània. Al ‘mainstream’ sionista a Israel i als Estats Units ja no l’incomoda la idea de gestionar la vida de milers de palestins a petits enclavaments com ciutadans de segona. Perquè, a l’annexionar-se la terra, es queda els palestins que, tossuts, es resisteixen a anar-se’n.
Trump i Netanyahu
Tampoc l’incomoda la idea Washington. És temptadora la noció que Donald Trump dona un cop de mà a Netanyahu. Part d’això és cert. Però les tendències del conflicte són les que són, amb Trump o sense Trump. Són bàsicament dues. Per a la primera, es pot citar Trump: la solució dels dos estats està morta. Per a la segona, a John Kerry: «El pla dels dos estats és l’única manera d’assegurar el futur d’Israel com a Estat jueu i democràtic». Perquè a Palestina hi ha palestins. Si dues poblacions viuen en un mateix territori i se’ls apliquen diferents lleis, aquest sistema té un nom que no agrada gens a Israel. Jimmy Carter ho va anomenar apartheid. Això és el que recolza Washington amb la seva decisió sobre les colònies. Molts amics d’Israel estan avui més preocupats que ahir.
