LA CLAU
El Tsunami i el puro de Sánchez
Un Govern espanyol mai parlarà de res sota la pressió d'un «independència o barbàrie»
zentauroepp50850659 spain sit and talk191111100659 /
«L’1-O i els dies posteriors l’Estat estava nerviós. Ara, en canvi, m’imaginoPedro Sánchez fumant-se un puro al seu despatx, el que es va oblidar Rajoy». La frase no és meva, sinó d’un fi analista de l’actualitat política catalana. Parlava dels dies més durs de disturbis a Barcelona, tot i que bé es podria utilitzar ara, quan el Tsunami Democràtic bloqueja la frontera i els CDR col·loquen la societat catalana davant d’una disjuntiva: independència o barbàrie.
No es tracta de menystenir l’impacte econòmic de les accions de bloqueig d’infraestructures («Grans pèrdues econòmiques en dos dies», es va felicitar un compte de Twitter en nom dels CDR), que preocupa empresaris i patronals. En termes polítics, a un president del Govern espanyol –és igual de quin color sigui, en funcions, amb o sense majoria– la violència de qualsevol tipus (els talls de carretera es fan per la força, tot i que no volin pedres) li facilita la tasca: mentre centenars de persones (no més) mobilitzades per una ‘app’ anònima, i amb el recolzament tàcit del Govern, protagonitzin aquests actes, no hi ha res per parlar. Una pipada al puro, i a una altra cosa, com estovar el discurs i tornar a Pedralbes perquè ERC faciliti la investidura, que és el que de veritat importa. Sense immutar-se. Sense moure ni una cella. Més enllà de gesticular, Sánchez no perd el son pel Tsunami.
Perquè una protesta afecti econòmicament l’Estat ha de ser molt més potent i prolongada en el temps. A qui sí que perjudiquen les protestes és als ciutadans i empreses, la gran majoria catalans. Típic del nacionalisme, estimar tant la nació que no importi el mal, el sacrifici i el sofriment dels individus que formen aquesta nació que tant s’estima. La desobediència del Tsunami és ineficaç per aconseguir aquest ‘Sit and talk’ que es proclama. Un Govern espanyol mai parlarà de res sota la pressió d’un «independència o barbàrie». La intel·ligència tàctica de l’independentisme està acreditada, així que és dubtós que desconegui aquest fet. ‘Cui prodest’, ens podem preguntar. No als que busquen una pista d’aterratge, això segur. I, mentrestant, a Catalunya se li acumulen els trets al peu.
