Anar al contingut

Després del 10-N

Més val un ocell al puny que...

Més val un ocell al puny que...

Joan Tapia

Sánchez es va equivocar al repetir eleccions, però les ha tornat a guanyar i amb unes pèrdues mínimes

Pedro Sánchez ha fallat, perquè en la repetició electoral, de la qual esperava una majoria més còmoda, ha perdut tres diputats i la governabilitat és més difícil. Però també ha guanyat, perquè, malgrat la seva errònia decisió i una molt mala campanya, ha tornat a guanyar de manera clara i ha perdut menys d’un 1% del seu percentatge de vots. 

¿Què li ha passat? Doncs que ha oblidat una de les regles més velles del món: més val un ocell al puny que una grua lluny. La principal causa de la repetició no ha sigut la supèrbia. Potser, sí, anàlisis sectàries, però crec que la raó principal va ser que Sánchez –¿massa confiat en els seus èxits passats?– volia per a Espanya un paper de primer ordre a l’hora de discutir amb els Governs de Merkel i de Macron els greus problemes –economia, immigració, desigualtats– d’Europa. Els nostres. I la coalició amb Podem –que ha de digerir Veneçuela, Bolívia i Grècia– no ajudava.

Una aposta arriscada

Més val un ocell al puny. La repetició electoral va ser una aposta arriscada. Perquè els espanyols estan cansats de quatre anys de constant inestabilitat. Perquè Sánchez no va guanyar a Iglesias la batalla sobre la culpabilitat del fracàs de les negociacions entre tots dos. I perquè la sentència del Suprem radicalitzaria una part de Catalunya i una altra d’Espanya i en aquest marc el missatge conciliador de Sánchez es podia estavellar contra el molt soroll dels maximalismes. 

El tan criticat ‘pacte Frankenstein’
–una certa complicitat amb ERC avalada pel PNB– és molt espinós, però pot ser l’única sortida possible

Per això Sánchez s’ha equivocat i ha fracassat. Però, compte, perquè ha tornat a guanyar les eleccions –malgrat els seus errors i les seves rigideses i amb una mala campanya– i només ha perdut tres escons i menys de l’1% del percentatge de vot. És també un èxit. ¿Quines són les causes? Els electors han responsabilitzat més l’actitud obstruccionista de Rivera, que ha passat de 57 a 10 escons, i el dogmatisme de Iglesias, que ha perdut un 2% dels vots i set escons, que l’error de Sánchez.

També que el PSOE, a part del valor de les seves sigles, encaixa millor que el PP la sintonia amb l’esperit de centreesquerra moderat (els electors el situen en el 4,5 en una escala d’1 a 10, a prop del 4,7 que és la mitjana del cos electoral), mentre que al PP se’l col·loca més lluny de les zones temperades, per sobre del 7 i fins i tot del 8, i no s’esforça a corregir aquesta mala dada. I, malgrat totes les crítiques, Sánchez és el candidat preferit per una gran majoria d’electors que diumenge havien de votar el president més capaç de governar un país complex. Sánchez, doncs, ha perdut i ha guanyat alhora. Però dues coses agreugen el balanç. Una, que la ultradreta ha sortit enfortida al convertir-se en el tercer partit amb 52 diputats. Però la quota part de culpa de Sánchez no és major que la del PP o Cs, que amb els seus pactes –inclosa l’emblemàtica Madrid– han legitimat Vox davant l’electorat conservador. Si Casado pacta amb Vox, ¿per què no puc votar-los jo?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La segona és la fonamental. Sánchez ara ha d’aconseguir un pacte d’investidura. Només hi ha dues opcions i les dues són difícils, espinoses i tenen greus inconvenients. Si Espanya fos un país normal, o sigui si el problema català fos menys alarmant, un pacte PSOE-PP seria el camí. Però els dos partits no estan d’acord sobre Catalunya. Un exigeix respectar la Constitució mentre que l’altre pensa en els límits constitucionals per reconduir l’autogovern català. A més, si el PP permet la investidura de Sánchez, es podria trobar que Vox –que ha pujat més escons– l’acusés de complicitat amb el socialisme i l’independentisme. ¿Pot Casado assumir aquest risc?

L’altra possible solució, més alambinada i que podria acabar malament, és la que Rubalcaba –amb la seva intel·ligència per analitzar, però no per guanyar eleccions– va batejar com a ‘Frankenstein’. Un acord –¿fins quan?– que pogués unir el PSOE, Podem i Més País (158 escons), que amb els set del PNB arribarien a 165, i les abstencions canària, càntabra i segurament d’ERC permetrien una ajustada investidura. Seria un pacte una mica frontista (dolent) i provocaria agres reaccions a mig Espanya. Però, ¿i si és l’única sortida?

Reduir la virulència de la crisi política

A més, que el primer partit d’Espanya, que és el segon de Catalunya gràcies al PSC, teixís alguna complicitat amb un també històric partit, ERC, que és el primer de Catalunya, podria ser un pas per reduir la virulència de la crisi política.

Sánchez té el problema, ha de trobar la sortida. No serà fàcil i pot ser només provisional, però, com ja vaig dir fa unes quantes setmanes, «amb aquests bous hem de llaurar».