El tortuós camí de les euroordres

L’ordre europea de detenció i entrega, més coneguda com a euroordre, està portant molts disgustos a la justícia espanyola. No és que sigui un mecanisme complex, ni de bon tros, però les que s’han plantejat fins ara en el cas del procés estan fracassant per diferents motius que cal conèixer amb precisió.

Recordem que la primera en cursar-les va ser la magistrada Lamela però, en un gest que es pot qualificar d’insòlit, van ser retirades poc després pel magistrat Llarena al témer que els Estats concernits no concedissin l’entrega dels reus per rebel·lió. Poc després podria haver presentat l’euroordre dirigida a Dinamarca contra Puigdemont quan l’expresidenthi va anar per fer una conferència, però no la va presentar perquè intuïa que buscava la seva pròpia detenció per poder denunciar les traves de la seva elecció com a president de la Generalitat, una sospita que els esdeveniments posteriors han demostrat infundada.

Rebutjades de manera errònia

Pocs mesos després va tornar a cursar les euroordres coincidint amb l’intent d’investidura de Jordi Turull i el processament immediat dels investigats. Però, al meu parer, Bèlgica va rebutjar les euroordres de manera errònia a l’apreciar un defecte de forma que no concorria, mentre que els alemanys ho van fer correctament, perquè encara que van traduir i analitzar tota la informació que els va remetre el magistrat, no van trobar manera humana de veure un delicte de rebel·lió en els fets que estaven investigant, com ha confirmat el Tribunal Suprem en la seva sentència. Amb tot, els jutges alemanys sí que van concedir l’entrega pel delicte de malversació, però el magistrat instructor, en un nou gest sense precedents i de molt qüestionable legalitat, va rebutjar l’entrega. En altres paraules, i això és molt important, Puigdemont podria estar ara mateix des de fa aproximadament un any i mig a disposició de la justícia espanyola, però ho va impedir l’afany a perseguir una rebel·lió que al final no existia.

Ara el magistrat instructor torna a intentar les euroordres, probablement al sentir-se recolzat per la sentència del Tribunal Suprem que condemna per sedició i malversació. Però hi ha diversos matisos. El primer és que aquesta sentència no pot influir en absolut en el procés dels polítics que encara no han sigut jutjats. El segon és que el magistrat instructor amb prou feines explica als seus col·legues escocesos i belgues el delicte de sedició, cosa que ja ha cridat l’atenció de la National Crime Agency britànica que, en compliment de les seves atribucions, s’ha negat a prendre capmesura contra Clara Ponsatí mentre no se subministri la informació sobre un delicte tan greu, l’únic del qual és imputada. En realitat, és exactament el mateix que van fer també en un moment molt primerenc els jutges alemanys: van llegir els fets, no hi van veure rebel·lió i van demanar més informació. Lluny del que es diu, l’euroordre no és «automàtica» i molt menys en el cas de la sedició.

Esperant l’ampliació de la informació

I aquí estem. Esperant que el magistrat Llarena ampliï aquesta informació, que en la seva sol·licitud només comprenia cinc escasses pàgines (pàgs. 41-46) dedicades només a la manifestació davant de la Conselleria d’Economia, sense al·ludir a la responsabilitat de Ponsatí, ja que només es parla dels Jordis, com si s’hagués demanat la seva l’entrega, no la de Clara Ponsatí i la resta de polítics que es troben a Bèlgica. La referència a la mobilització pel referèndum, tan crucial per a la sentència, queda reduïda a dos paràgrafs (pàg. 47). Potser aquesta brevetat no és tan estranya, perquè en la sentència del procés, l’explicació de l’autoria dels condemnats en aquest delicte quedava reduïda a tres pàgines i mitja (pàgs. 282-285) de les 493 que té la sentència. Per a un delicte tan greu i castigat tan severament s’hauria esperat més esforç per part dels jutges.

Notícies relacionades

La justícia belga deixa en llibertat sense fiança però amb mesures cautelars Puig i Comín

Plorar de pena

¿Què passarà ara? Ningú ho sap. Els desgraciats antecedents explicats no són favorables. I tampoc ajuda que el Tribunal Suprem hagi qualificat com a sedició una manifestació de protesta sense ferits ni detinguts i que no va impedir una diligència judicial. Igual que les segudes i altres maniobres de resistència passiva desplegades per protegir les urnes, i a les quals el magistrat instructor ni tan sols es refereix.

¿Voldran els jutges belgues i escocesos assumir una qualificació delictiva tan summament qüestionable? S’ha de veure.