L'Iraq es consumeix entre protestes

Per fer-nos una idea aproximada de les raons que han portat elsiraquians al carrer des de l’1 d’octubre n’hi ha prou de considerar com ens sentiríem si fóssim ciutadans del tercer exportador mundial de petroli i patíssim diàriament talls d’electricitat i el nostre sistema educatiu i sanitari estiguessin a punt del col·lapse.

Afegim a això que el 60% dels nostres conciutadans fos menor de 25 anys, quel’atur juvenil superés el 40% i que el 20% visquéssim per sota de la línia de pobresa. Sense oblidar, per descomptat, una violència que, amb alguna vicissitud, es remunta 40 anys enrere i una sostinguda ingerència en els nostres assumptes d’actors regionals (Iran) i globals (EUA) que pugnen per guanyar influència a costa nostra.

En aquestes condicions tan sols falta l’espurna que encengui la metxa d’una bomba que ha acabat per visibilitzar un afartament que, com per desgràcia és habitual, està sent respost violentament per un govern que ja ha esgotat en només un any tot el seu capital polític (es comptabilitzen més de 250 morts i milers de ferits). És cert que no tot el que passa és responsabilitat directa del primer ministre, Adel Abdul Mahdi, però sobre ell ara recau tot el pes acumulat d’una frustració i desesperació que ha portat a les manifestacions més transversals de la història recent de l’Iraq, passant per sobre d’identitats ètniques o religioses per demandar millors condicions de vida i una neteja total d’un sistema massa corrupte i sectari.

Relleu acomodatici

Arribats a aquest punt, serveix de ben poc que ara Mahdi reconegui la legitimitat de les demandes i que ofereixi fins i tot la seva pròpia dimissió (si algú està disposat a agafar el relleu), per a continuació demanar paciència als gairebé 40 milions d’iraquians davant d’un futur immediat que no fa més que enfosquir-se. Per la seva banda, el president Barham Salih fa el mateix, prometent unes eleccions anticipades, una nova comissió electoral independent i una nova llei electoral, en un gest buit que supera les seves capacitats reals i no arriba a satisfer els manifestants.

Notícies relacionades

L'Iraq crema en un mes sencer de protestes

El Govern holandès va ocultar un atac aeri el 2015 contra civils a l'Iraq

Uns manifestants que es mouen, sobretot a la capital i a les províncies del sud (de majoria xiïta), sense un lideratge polític concret i que aspiren a un canvi constitucional i a un sistema parlamentari que eliminin el perniciós sectarisme actual, rebutjant de ple els tripijocs que entretenen, sobretot, les dues principals coalicions parlamentàries –l’Aliança Fatah, liderada per Hadi a l’Amiri, il’Aliança Sairoon, encapçalada per Muqtada al Sader– que, en última instància, van acordar al seu dia el nomenament de Mahdi.

El que sembla és que els dos líders –junt amb Washington, Teheran i Erbil– prefereixen mantenir-lo de moment al seu lloc, mentre busquen un relleu acomodatici. Tots ells desitgen, en definitiva, un canvi lampedusià, que no toqui les bases d’un sistema que els resulta profitós. Però la població sembla que ja està en una altra onada