A la peixera de BTV

Quan professors i alumnes tornin a les aules, a les facultats de comunicació caldrà estudiar amb deteniment la magnífica cobertura de BTV dels disturbis a Barcelona des de la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés. Hores i hores de transmissió en directe, la pantalla dividida en tres, periodistes a peu de carrer i als estudis contextualitzant amb asèpsia periodística les imatges, càmeres subjectives buscant la notícia entre manifestants i policies i escenes emeses tal qual, amb el so ambient i sovint sense intervenció periodística descrivint el que passa, ni tertulians omplint l’èter amb les seves opinions. Una lliçó de periodisme.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La cobertura genera una estranya fascinació, gairebé hipnòtica, resulta difícil deixar de mirar fins i tot quan no passa res.  En un efecte peixera, veiem en primera línia com es congreguen els manifestants i com puja la tensió, detectem els radicals, veiem la tensió dels antiavalots. «Es farà grossa», pensa l’audiència. I, en efecte, es fa grossa. Observem les pluges d’objectes, com es trenca el cordó policial, l’arribada de reforços, l’espurna que desencadena la càrrega policial, la batalla campal, el foc, el soroll, la fúria i la destrucció. La revolució s’instal·la al saló de casa, on es pot tuitejar fora de perill dels gasos lacrimògens i del fum dels contenidors cremant.

Espectacle

Ja es comença a parlar que les televisions converteixen els disturbis en espectacle amb les retransmissions en directe.  Hi ha de tot, però BTV no juga a l’espectacle, i és sens dubte la triomfadora periodística d’aquests dies, fidel a la seva condició de tele reportera, a peu de carrer. Però tot i que no ho pretengui, el seu efecte peixera sí que té un efecte d’espectacularització dels disturbis. La violència atrapa. La coreografia de la batalla urbana és adrenalítica fins i tot per l’horror, o la indignació, que genera. El problema no és de BTV per haver creat la peixera on veiem la violència. Els periodistes fan la seva feina, i en aquest cas molt bé, sense morbositat ni sobreactuació. El problema és de l’audiència, que és incapaç d’apartar la vista de la pantalla. Ens podríem preguntar per què abans de culpar el periodisme.