LA CLAU

El segon enterrament de Franco

¿Com se'ls pot explicar als meus fills quatre dècades de vergonya i honors al dictador? ¿Com se'ls pot explicar allò de les cunetes i les fosses comunes?

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp50552387 graf023  san lorenzo de el escorial  c  madrid   24 10 2019 191024112037

zentauroepp50552387 graf023 san lorenzo de el escorial c madrid 24 10 2019 191024112037 / Emilio Naranjo

Veig les imatges de l’exhumació de Franco al Valle de los Caídos i penso en el meu avi patern, camperol andalús a la riba del Guadalquivir, amb mans rugoses i rostre atrotinat que anomenava «el parte» el butlletí de notícies de migdia de RNE, i en què diria al veure el taüt del dictador dins de l’helicòpter. El meu avi, la lectura de capçalera del qual era ‘Mundo Obrero’, dividia grosso modo el món entre els comunistes com ell i els que no ho eren, una àmplia amalgama que anava dels socialistes als mateixos franquistes. El meu avi va perdre la guerra, va perdre la postguerra, i va perdre la Transició, ja que mai es va fiar del pacte de silenci i de l’oblit voluntari. Ell no va oblidar, ni va callar. A l’ombra de la parra de l’hort, sota l’inclement sol cordovès, vaig aprendre d’ell això de les dues Espanyes.

El valor del vot

Veig les imatges de l’exhumació de Franco i penso en el meu pare, fill de la postguerra, nen empobrit a l’Andalusia castigada per un règim que va nacionalitzar la seva cultura i el seu folklore, va mimar els seus terratinents i va castigar a la pobresa i a la fam els seus camperols. Què diria el meu pare al veure arribar Tejero al cementiri de Mingorrubio entre abraçades i copets a l’espatlla; ell, que no es perdia ni unes eleccions perquè sostenia que si Franco els va treure el vot durant tants anys és perquè és valuós. Nen semialfabet en els anys del ‘florido pensil’, ja emigrat a Barcelona es va treure el graduat escolar i va aprendre català mentre treballava a les nits de forner. Què diria, quan avui a Catalunya hi ha qui l’anomena colon i peó de Franco.

Notícies relacionades

Veig les imatges de l’exhumació de Franco i penso en la meva àvia materna, catalanista i republicana, que va preservar durant anys el català en la intimitat de la llar i per a qui la restauració borbònica no va portar la democràcia. Com l’havia de portar, si el Rei va venir de la mà de Franco. Què diria al veure a la tele i a les portades els descendents del dictador, les seves banderes preconstitucionals, els seus «¡viva Franco!» i la seva falta de respecte per tants espanyols que habiten l’Espanya que tant diuen estimar, ella que tenia pànic dels grisos i que, molt a desgrat seu, va aprendre de Franco que el millor era fer com ell, no ficar-se en política.

Veig les imatges de l’exhumació de Franco i penso en els meus fills, avui a Primària, que continuen sentint parlar de Franco al pati, el parc, a la tele i en les converses d’adults. ¿Com se’ls pot explicar més de quatre dècades de vergonya i honors al dictador? ¿Com se’ls pot explicar allò de les cunetes i les fosses comunes? ¿Com se’ls pot dir que el bé comú es va construir sobre el silenci i l’oblit? ¿Com se’ls pot fer entendre que Franco està mort i enterrat, però que aquest segon enterrament no sepulta dècades d’ignomínia ni foragita els fantasmes, alguns de molt corporis, que persisteixen?