07 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Visió domèstica

SERGI CONESA

Visió domèstica

Milena Busquets

Quan em vaig despertar dilluns, la sentència del judici del procés s'acabava de fer pública. Per alguna absurda raó, jo havia decidit que el més raonable serien penes que no arribessin als dos dígits

Quan em vaig despertar dilluns, la sentència del judici del procés s’acabava de fer pública. El meu fill gran (el petit era a casa del seu pare) m’esperava al saló amb el mòbil a la mà i un mig somriure inescrutable que podia significar o «jo ja ho sabia» (feia setmanes que elucubràvem sobre el que podia passar) o «bones notícies». Em va passar el mòbil sense dir paraula, vaig veure que hi havia penes de més de 10 anys. Per alguna absurda raó, jo havia decidit que el més raonable serien penes que no arribessin als dos dígits. «Vaja», vaig dir cautelosament (i perquè abans del cafè soc una inútil total), «són molts anys». «Sí», va dir el Noé i va marxar a la universitat.

El meu fill gran està a punt de fer 20 anys, està a tercer d’Enginyeria de Telecomunicacions, toca el piano, fa esport i és molt més assenyat i prudent que jo. També és independentista. Mai he intentat que els meus fills fossin un reflex de mi, m’hauria semblat un fracàs. Tots dos són molt millors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Em vaig posar a treballar amb la televisió encesa sense volum i un ull posat al mòbil. A mig matí vaig escriure al Noé per saber on era, em va dir que anant cap a plaça de Catalunya. «Plaça de Catalunya», vaig pensar, «bé». Al cap d’un parell d’hores es va fer la crida perquè la gent anés a l’aeroport. «L’aeroport», vaig pensar, «en fi». No m’embargava l’alegria. Li vaig enviar un missatge al Noé per veure si volia dinar al bar del costat de casa al qual anem habitualment. «No ho sé», va respondre, i al cap d’uns minuts, «me’n vaig a l’aeroport caminant amb uns amics». Evidentment, no vaig intentar dissuadir-lo.

A mitja tarda es va quedar sense bateria al telèfon, em va trucar des del d’un dels seus amics per dir-me que havien arribat i que estaven . Després va perdre els seus amics en l’esvalot. Jo no coneixia ningú més que pogués ser a l’aeroport en aquell moment per donar-me notícies i no tinc Twitter, així que em vaig quedar enganxada al televisor i al mòbil, per si de cas tornava a trucar. Vaig recordar el dia del referèndum il·legal, quan vaig veure per la televisió que la policia començava a posar-se violenta amb els manifestants, vaig anar al col·legi electoral del costat de casa a buscar-lo i a assegurar-me que estava bé (el col·legi electoral semblava, per cert, una pacífica reunió social, hi havia, entre molts altres, el meu cantant favorit amb la seva mare, una meravellosa model veterana, un còmic famós, un fill de Pujol, una gran editora i diversos amics).

El Noé va arribar a casa passada la mitjanit, esgotat i mig al·lucinat, li vaig preparar una hamburguesa gegant amb patates fregides i se’n va anar a dormir. L’endemà a dos quarts de vuit del matí se n’anava a classe com cada dia. Jo continuo sent contrària a la independència.