Anar al contingut

La incapacitat de pactar

Bandera vermella a Fonteta

Bandera vermella a Fonteta

Joan Tapia

Preocupació perquè els recels de Madrid i les condicions prèvies catalanes avorten qualsevol diàleg

Segons l’enquesta d’EL PERIÓDICO, un 51% creu que la situació de Catalunya ha empitjorat l’últim any. Només un 17% opinen el contrari. Així, és lògic que en el tradicional civet de Luis Conde de dissabte passat, que va reunir unes 350 persones del món empresarial i polític –gairebé una tercera part de Madrid–, es palpés una preocupació més resignada que altres anys. Ja fa massa que impera el conflicte i la imminent sentència del Suprem pot empitjorar el clima.

Protestar és legítim, les seves modalitats han de ser raonables i seria útil que no dificultessin possibles sortides. Un 62% dels catalans veu l’indult com una cosa positiva, però curiosament a la resta d’Espanya el mateix percentatge pensa el contrari. Conde, en un parlament més llarg i contundent de l’habitual, no va amagar la seva frustració al constatar que no hi ha hagut el diàleg que permetés bastir ponts, un dels objectius de la cita de Fonteta. A Madrid s’ha imposat el criteri que qualsevol cessió a Catalunya tindria costos electorals i havia de ser mirada amb cautela. A Catalunya s’ha exigit massa un diàleg amb condicions prèvies (tot i que no va citar el referèndum).

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Resultat, cal posar la bandera vermella de perill. Conde creu que la majoria dels independentistes són uns pragmàtics que no farien un dogma de sortir d’Espanya i jutja absurd que en un país que va fer una transició modèlica, que ha donat vuit premis Nobel i en què hi ha una nova generació empresarial que té posicions de comandament en multinacionals rellevants (Pepsico, Nestlé, HP, Merck, IAG, Louis Vuitton...) no sapiguem arribar a un pacte raonable de convivència.

Però també va vendre autoestima. Seat té a Martorell la fàbrica d’automòbils més moderna d’Europa i és també la més avançada de les 80 del grup Volkswagen al món. I va recordar que som la segona potència turística, la segona en moda (gràcies a Zara) i tenim una bona dotació d’infraestructures. ¿Tot això i no sabem pactar fugint dels extrems i acostant els moderats?

Potser aquesta reflexió explica la data del 5 d’octubre. Era la més factible per algú que no és ni madrileny ni català: Andoni Ortuzar, el president del PNB, que amb Urkullu va intentar intervenir entre Rajoy i Puigdemont i el realisme del qual –sap que un país necessita un govern igual com un home que camina, unes sabates– l’ha fet recolzar els governs de Rajoy i Pedro Sánchez.

Hi havia menys presència convergent (abans dominant), menys interès per Cs (només el diputat Martín Blanco) i una mica més d’atenció a la laberíntica tercera via. Potser perquè el PSOE és, segons el sondeig esmentat, el que menys malament aborda la crisi catalana. Però la CDC tradicional, com Terol, també existeix. Hi eren, molt discrets, els consellers Damià Calvet i Meritxell Budó. També el sòlid Carles Campuzano. Ah, i com un peix a l’aigua la consellera Àngels Chacón, que ahir va respondre, als que promouen «el desgast econòmic d’Espanya», que perjudicaria Catalunya. Seria com disparar-se al propi peu.