Entretenir

Em truca una jove amiga desesperada i esgotada: es va oferir a cuidar durant una tarda dels dos fills (5 i 8 anys) d’una altra amiga nostra i després d’anar al parc, acompanyar-los a classes de xinès, de reciclatge i de balls regionals del món sencer ja no sap què fer amb ells. Són a casa de la nostra amiga en comú, ja han berenat (tot coses sense sucre, una vegada li vam preguntar a la nena que quines era les seves postres favorites i ens va respondre que la civada), dibuixat (durant tres minuts, com que els diem tant als nens que el que dibuixen és preciós quan en realitat és un bunyol, ja no s’esforcen, ens hem de mentalitzar que no hi haurà artistes figuratius de qualitat al segle XXI i que en part serà per culpa nostra) i intentat fer un puzle gegant d’un elefant perseguit per caçadors furtius. La meva amiga sembla veritablement angoixada i superada per la situació.

 —¿Què més podem fer? –em diu. Els pares han anat a un ‘workshop’ sobre com tenir una filla-fill com Greta Thunberg i no tornaran fins després de sopar.

M’espremo el cervell durant dos segons i responc:

—¿Com que què faràs? Doncs el que fa tothom, posar-los davant del televisor, el mateix que feien amb nosaltres de petites. I mira que bé que hem sortit.

—¿Tu creus? L’Elisa (la nostra amiga) m’ha dit que tenen limitat el temps de televisió a una hora els diumenges. L’han tapat  amb un mocador tibetà.

—Doncs destapa’l. I si veus que no va (aquests són capaços d’haver-li fet qualsevol cosa al televisor), els poses alguna cosa al mòbil.

Notícies relacionades

El laberint de les extraescolars

Testosterona antiprocés

Penjo contenta d’haver pogut ajudar una amiga amb la meva sensatesa i el meu sentit pràctic de la vida.

Pares esclaus

Ara de debò: ¿què és aquesta idea nova (ja no tan nova) que s’ha d’entretenir  els nens? Jo soc la seva mare, el seu exemple, la seva guia, però no un lloro per entretenir-los si s’avorreixen. Entre les obligacions dels pares no hi ha la d’entretenir o divertir els fills. Mentre menys es mogui i parli un nen (o un adult), millor, vol dir que està pensant, potser fins i tot reflexionant. Els pares, els meus pares, eren déus, reis, savis, res més lluny de la seva intenció per entretenir-nos. Mai vaig trepitjar un parc amb ells, ni tampoc amb la dona que es cuidava de nosaltres (que era més deessa fins i tot que la meva mare i que responia a cada una de les meves peticions amb un: «¡Quins capricis que té la nena!» abans de desestimar-les). Els pares que pensen que han d’entretenir els seus fills es converteixen en els seus esclaus, i només els masoquistes desitgen ser esclaus. No s’han d’entretenir els nens mai. Per a això hi ha la tele i l’escola. Si s’avorreixen, que pensin en les seves coses. Jo no faig cap altra cosa. I mirin que bé que he sortit.