Anar al contingut

DEBAT EDUCATIU

El laberint de les extraescolars

Els experts avisen que l'excés d'activitat al sortir de l'escola pot derivar en estrès infantil

Demanen que acabin abans, evitar la segregació i més hores lliures perquè puguin gestionar el seu temps

Carlos Márquez Daniel

El laberint de les extraescolars

Els dilluns i els dimecres té dansa. Els dijous, piano. I els dimarts va a francès. Té 8 anys i la seva jornada comença poc després de les set del matí, quan la seva mare la desperta. A un quart de nou ja és al pati de l’escola. Al pare gairebé no la veu, perquè marxa a l’oficina quan encara té els ulls borrosos. La petita Núria torna a casa cap a dos quarts de vuit de la tarda, normalment de la mà de la seva cangur, després d’un dia en què gairebé no ha pogut perdre el temps; després d’un dia en què li ha sigut impossible, ni tan sols un moment, fer el que li donés la gana, encara que fos una cosa tan poc contemporània com no fer res. Bany, sopar, uns contes i a dormir. I tornar a començar. Els nens viuen immersos en un ritme vital frenètic en el qual les activitats extraescolars tenen un paper principal, sota una roda que els és aliena, però que els condiciona la creativitat, l’aprenentatge, la capacitat de relacionar-se de manera espontània. Si no es gestiona bé, sostenen els experts, aquesta situació pot degenerar en estrès, en tics psicològics que fins fa alguns anys només eren perceptibles en éssers humans adults. A tot això s’han de sumar els horaris i la necessitat d’adaptar-los, d’avançar-los, perquè la seva salut no es vegi alterada. A més d’una Administració pública que intenta evitar un altre efecte col·lateral: la desigualtat creixent entre els que poden pagar l’oferta formativa fora de l’aula i els que no se la poden permetre.

Les activitats extraescolars han existit sempre i no són objecte de debat, perquè suposen un complement educatiu ideal, sobretot en camps que l’escola toca de manera més tangencial, com ara la música, les manualitats, els idiomes i l’esport. El problema, com amb tot, és gestionar-les de manera correcta. ¿Llavors quin és el límit recomanable? Primer s’ha de bussejar en les arrels de l’assumpte; entendre per què hi ha nens amb una agenda tan plena. Pot ser que sigui perquè els seus pares volen per als seus fills el que ells no van poder tenir. «Projecten en els fills les seves frustracions, busquen crear versions millorades de la seva pròpia existència», adverteix la psicòloga infantil Alexandra Sierra. També hi ha l’obsessió per ocupar les hores, com si ser a casa o al parc fos un temps inert, inservible. Com si no n’hi hagués prou de jugar sense un objectiu concret. En molts casos, són les mateixes criatures les que demanen aquest plus d’activitat quan veuen que els seus amics s’han apuntat i ells no; igual com l’adolescent vol un mòbil per no quedar-se a un costat, ells volen un quimono o una guitarra per mantenir-se en el grup. La raó, la que sigui, té molt veure amb la velocitat a la qual viu la ciutadania, molt més de pressa que en el segle passat. Aprendre a avorrir-se ja no s’estila. Sierra explica que un nen sense temps lliure «no desenvolupa habilitats emocionals molt importants per al món laboral». «Són criatures amb poca capacitat de decisió, que no exploten la creativitat i que poden patir problemes d’estrès i de falta de concentració», resumeix.  

Ve el batibull

Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, adverteix que el tema de les extraescolars viu un moment d’un «cert batibull», tot i que, al seu parer, formen «part fonamental de l’ecosistema d’aprenentatge».  Estan generant, prossegueix, «una creixent desigualtat educativa més enllà de la formació reglada». «És un dret emergent no reconegut com a política pública, i per això és necessari que l’escola incorpori aquesta oferta d’activitats que ajudin a reforçar i complementar l’ensenyament», afirma. Per aconseguir-ho, recepta que el Govern impulsi «un sistema de beques i tarifació social que garanteixi l’accés universal a aquestes activitats», i el rescat «dels plans d’entorn que, recorda, es van abandonar en els temps de la consellera Irene Rigau. Tot això, acompanyat d’una reordenació horària que permeti que la tarda comenci abans.

Els nous instituts escola ja han incorporat el dinar a la una del migdia, però gairebé el 90% dels centres de l’ESO continuen tenint una jornada compactada que situa els joves davant el plat passats dos quarts de quatre. Això ho retarda tot. No només el futbol o l’anglès, també l’arribada a casa, el sopar, l’hora d’anar a dormir i, també, el temps en família. Un bon exemple d’això és el Nico, de 12 anys. Els dimecres té entrenament de futbol en un camp de l’Eixample. A ell li toca xutar la pilota a partir de les vuit del vespre. Arriba a casa més tard de dos quarts d’onze de la nit, es dutxa, menja alguna cosa i es fica al llit cap a mitjanit. «L’endemà és un autèntic zombi, però no tenim alternativa», diu el seu pare. Palacín té clar que un nen sense temps lliure és un nen «que no desenvoluparà el gust per la lectura, que no aprendrà a gestionar el seu aprenentatge i que, per tant, no sabrà què li interessa». Per no parlar de les estones de «convivència familiar, d’un valor educatiu, personal i col·lectiu molt important» 

Tot a la seva hora 

Trinitat Cambras, professora de Fisiologia a la Universitat de Barcelona i estudiosa dels ritmes circadians (el rellotge biològic que regula les funcions del nostre organisme), recorda que el cos «està estructurat en el temps», és a dir, que el rendiment està programat, i, si es modifica, el resultat no serà el que s’espera. «El dia és un compte enrere. Resta primer les hores de son, 10 en el cas d’un nen. El sopar, una o dues hores abans d’anar al llit. Les extraescolars, per anar bé, haurien d’acabar com a molt tard a les set de la tarda, per salut i perquè necessiten activitats no programades per fer el que vulguin». Temps lliure, com assegura Sierra, per «aprendre a tolerar la frustració i no convertir-la en agressivitat». Això es resumeix, al seu parer, en dues extraescolars com a màxim a la setmana, «combinant-ne una d’esportiva no competitiva amb una de més intel·lectual». I, en cap cas, defensa, «convertir l’hora del pati en un nou espai per a activitats acadèmiques», com passa amb els idiomes o els escacs. 

Carles Martínez, secretari de Polítiques Educatives del Departament d’Educació, aborda el tema des de quatre vessants: «El benestar dels alumnes, la cohesió social en el sentit de no incrementar la segregació escolar, l’eficàcia educativa de no oferir el mateix que a les aules i la necessitat d’incrementar les hores de convivència familiar». Sobre els horaris, considera que la col·laboració dels ajuntaments i les entitats és fonamental perquè les extraescolars acabin a una hora decent. Però, més enllà del lideratge municipal i de l’autonomia de cada escola pública, assegura que s’estan recuperant els plans d’entorn, cinc per ser exactes, que aborden l’etapa 0-20. La idea, concreta, és «educar més enllà de l’escola, també amb les extraescolars». Per això, revela, la conselleria va passar de dir-se Ensenyament Educació