El Liceu, 20 anys després

L’òpera és, en bona mesura, una història de continuïtat i tradició. Però també de renovació i modernitat. I la història del Liceu resumeix a la perfecció aquest binomi. El teatre líric que va ser l’emblema de la burgesia, una iniciativa de la societat civil única a Europa, va virar, a partir de l’incendi que va devastar l’edifici el 1994, cap a la titularitat pública, personificada en una col·laboració, no sense arestes, de les diferents institucions del país (Ministeri de Cultura, Generalitat, Ajuntament i Diputació de Barcelona) amb l’ajuda del mecenatge privat. No només es va reconstruir llavors un emblema històric de la cultura catalana sinó que es van posar les bases per transformar també una idea elitista i estèticament conservadora en un nou projecte més popular i més adequat als temps. Turandot era l’òpera que s’havia de representar poc després d’aquell gener negre de 1994 i va ser la que va inaugurar el nou coliseu, el 7 d’octubre de 1999. També és la que, just 20 anys després, aquest dilluns, encapçala la temporada del 20è aniversari de la reconstrucció, amb el lema ‘La força de l’òpera’. Una força que posa l’accent en la contemporaneïtat de la primera posada en escena, a càrrec del videoartista Franc Aleu.

Tradició i posada al dia que es donen tant en la programació d’aquesta temporada (amb homenatges a les obres més emblemàtiques i muntatges nous) com en la rehabilitació de la façana històrica o en l’intent de «democratitzar» l’òpera i fer-la més accessible a tota mena de públic, en especial als joves i els menors, amb iniciatives com l’Under35 i El Petit Liceu. El repte majúscul és continuar en la línia que ja va establir la primera direcció artística: combinar creativitat i economia, l’excel·lència operística amb el repte d’unes inversions exigents i un pressupost que ha de créixer en temps difícils. Com argumenta Valentí Oviedo, el director general de la institució, «convertir el Liceu en un centre musical que connecti amb els temes que preocupen la societat».