Una violència que ve de lluny

No obstant, en aquest panorama, fins ara, no s’ha fet especial recalcament en una dada que aquest estiu ha saltat a les primeres pàgines. L’augment del percentatge de víctimes majors de 60 anys, que ha visualitzat la situació de les dones en aquesta franja d’edat.

El 50% de les dones assassinades aquest estiu són d’una edat més avançada de l’habitual, un percentatge notablement superior al 30% del tràgic recompte anual i, per descomptat, al 13% del registre històric. Una de les possibles causes de l’augment de casos amb aquest perfil és que les víctimes formen part d’un col·lectiu que pateix, la majoria de vegades en silenci i malgrat el coneixement de de la situació en l’àmbit familiar, una violència soterrada i continuada, de perfil baix però sistemàtic i constant, que es percep com a connatural en la pròpia relació de parella. Entre les persones d’aquesta franja d’edat que han pogut desenvolupar una vida laboral autònoma es produeix un fenomen gairebé invers (des d’un increment de la ruptura de parella després de la independència dels fills, o la decisió d’emprendre canvis vitals o ampliar horitzons, que, tot i així, de vegades genera una resposta violenta). Però la dependència econòmica (sense recursos propis per haver treballat tota la vida en les tasques familiars), el temor de represàlies, el fet de viure en un hàbitat social en el qual la violència era normalitzada, i la protecció o la por de perdre els fills, són factors que, a més de la fragilitat pròpia de l’edat, conformen una tempesta perfecta difícil de percebre en el radar de la protecció fins que ja és massa tard.

Si en alguna cosa s’ha millorat en la lluita contra la violència és en la progressiva sensibilització social i en la capacitat d’enfrontar-se a l’agressor amb recursos legals i policials, una eina que les dones d’aquest col·lectiu, per diverses circumstàncies, no tenen prou a l’abast. N’hi ha prou amb recordar l’informe de l’Institut de les Dones que va mostrar que el 40% de les víctimes majors de 65 anys havien patit violència durant 40 anys, i que el 25% l’havien patit entre 20 i 30 anys.

Potser després d’aquestes estadístiques és subjacent el fet que les generacions més joves compten amb més recursos i instruments per afrontar els delictes, identificar-los com a tals i denunciar-los, en un entorn familiar i social més permeable a les campanyes de sensibilització. Però això no treu gravetat al fenomen que avui destaquem, ni a la necessitat d’incloure aquesta realitat particular –les conseqüències d’un masclisme secular però que (i això és el més inquietant) es resisteix a desaparèixer– en les estratègies de prevenció.