El Consell de Ministres va aprovar dimarts ampliar el permís retribuït per naixement i cura. En les famílies amb dos progenitors, cada un podrà disfrutar de fins a 19 setmanes: 17 setmanes per naixement i 2 més per a la cura fins que el menor tingui 8 anys. En les famílies monoparentals, seran 32 setmanes: 28 setmanes per naixement i quatre més per a cures. L’extensió del període de prestacions no és només una demanda social, sinó que és una mesura exigida per la Unió Europea. El retard per arribar a un acord entre els dos socis del Govern ha suposat un càstig per a les arques públiques. Una multa de més de 10 milions d’euros per no incorporar la directiva de conciliació abans del 2 d’agost del 2024, que a partir de dissabte s’hauria quintuplicat.
El Govern tenia pressa per aprovar l’ampliació de la prestació; també per presentar-la com un nou avenç en una agenda social de l’Executiu per contrarestar l’agenda judicial i compensar les esquerdes en la coalició que el sustenta, encara que de fet es tracti d’una exigència europea a la qual fins ara no havia respost. També hi ha una demanda social de facilitats de suport a les famílies i una preocupació mundial per la baixa natalitat. Espanya està entre els països amb menys índex de fecunditat. Una corba descendent que, per primera vegada en l’última dècada, va mostrar una lleugera recuperació el 2024 gràcies a l’augment de població fèrtil immigrant. Tot i així, el repunt és lluny de contrarestar les defuncions.
L’ONU adverteix que la baixa natalitat és fruit de les barreres econòmiques, i no pas per la falta de desig de tenir fills. A Espanya, el cost de la vida, i en especial la dificultat d’accés a l’habitatge, i les traves a la conciliació pesen en la decisió. Totes aquestes circumstàncies, a més a més, influeixen en el calendari de la maternitat. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els parts de dones de 40 anys (o més grans) han augmentat un 19,3% durant l’última dècada, cosa que va acompanyada de més dificultats en l’embaràs i d’un increment en la taxa de reproducció assistida.
L’ampliació del permís retribuït és, sens dubte, una ajuda important a la conciliació. La satisfacció, amb tot, és continguda en les famílies monoparentals: malgrat l’ampliació, el seu permís és inferior al total de setmanes de les llars amb dos progenitors. Tampoc s’ha tancat el debat sobre si el nombre de setmanes en què es pot simultaniejar el permís del pare i de la mare afavoreix la corresponsabilitat o el desequilibro en la cura.
La retribució de les setmanes afegides als permisos anirà a càrrec a la Seguretat Social. És a dir, tindrà un cost per a les arques públiques i també pot acabar repercutint en les cotitzacions d’empreses i treballadors. És pertinent recordar que Espanya destina a la infància i a la família un 1,6% del PIB, enfront del 2,5% de la mitjana europea. La millora en la conciliació és una peça important per fomentar la natalitat, però el desafiament és tan majúscul que requereix un pla de suport a les famílies que abordi múltiples aspectes i que hauria de tenir la seva font de finançament a càrrec dels impostos, en la mesura que siguin sostenibles els compromisos contrets, i no pas com a part dels costos laborals. L’envelliment de la població impacta en l’economia i compromet el benestar social. Fins i tot posa en risc la continuïtat de prestacions com les que s’acaben d’acordar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
