Anar al contingut

IDEES

Les virtuts del vi de missa

Bruce Glikas

Les virtuts del vi de missa

Jordi Puntí

A un cafè de Manhattan, a prop de la Universitat de Nova York, els dos dependents distreuen els clients posant discos de vinil mentre preparen els cafès. Tenen un tocadiscos a un racó i es nota que els agrada triar el disc, la cara A o B, deixar que soni sencer i després canviar de cara. És tot un ritual que han descobert fa poc. Espero el cafè i pels altaveus sona ‘A case of you’, de Joni Mitchell, en la versió original de 1971, del seu disc ‘Blue’. Observo els dos nois, d’uns 25 anys i plens de tatuatges, samarretes amb missatge, i m’adono que s’emocionen amb els refilets de Joni Mitchell: cap al final de la cançó, la seva veu aguda pren una dimensió lírica que, per al meu gust, és excessiva per al que vol expressar la lletra.

Joni Mitchell i David Hockney, malgrat la seva edat i la seva salut delicada, mantenen una actitud vital envejable

Dic tot això perquè ‘A case of you’ és una de les meves cançons favorites, probablement seria entre les deu millors. Però no la versió original que han posat al cafè, sinó la que Joni Mitchell va gravar acompanyada d’una orquestra al disc ‘Both sides now’, de l’any 2000. Als 50 anys complerts, la interpretació de Mitchell era més lenta i greu, com si la vida l’hagués madurat i com correspon a una cançó de desamor. La lletra pren tot el sentit (tradueixo): «Corres per les venes com el vi de missa. Tens un sabor tan amarg i tens un sabor tan dolç... Em podria beure tota una caixa de tu, i encara continuaria dret, estimat». Cada vegada que l’escolto, li trobo nous matisos.

Fa poc vaig veure una foto recent de Joni Mitchell, que ara compta 75 anys, acompanyada del pintor David Hockney, que passa dels 80. Tots dos tenen una salut delicada, però havien coincidit en una festa, s’agafaven de la mà i se’ls veia radiants amb els seus vestits de colors ben combinats. Era una actitud vital envejable, i penso que els nois de la cafeteria que avui escolten la Joni Mitchell del 1971, amb el seu perfil més líric –més hippy–, caminen buscant precisament l’origen d’aquesta vitalitat. És una barreja d’ingenuïtat i convicció i caràcter que, en els temps foscos en què vivim, em veig obligat a veure com una esperança de futur.

Temes: Música