Patum

A casa, l’1 d’octubre és un dia molt important. Més per a mi que per als meus fills, que com que encara són joves no entenen ni valoren gaire els aniversaris. Només els vells celebren el pas del temps; per als joves el temps no passa, és seu, el tenen a la seva mà, com una joguina.

Aquest any era laborable i tots vam treballar i vam fer vida normal. Feia un dia esplèndid a Barcelona; l’estiu es resisteix a marxar i ronseja, i la tardor, aquell senyor amb vestit de franel·la marró i barret que durant la meva infància m’acompanyava a l’escola i campava al seu aire per la ciutat, gairebé ha desaparegut. Les fulles gairebé no tenen temps de groguejar; tota una gamma de colors s’ha anat difuminant; ara els magnífics arbres de Barcelona són gairebé sempre verds.

En dies així, d’estiu al mig d’una altra estació, al sortir al carrer, els barcelonins aixequem el nas cap al cel i murmurem: ¡Quina ciutat tan meravellosa!

Vaig estar llegint durant una estona, vaig sortir a comprar el pa i després em vaig posar a escriure com cada dia des de fa uns quants mesos. Escriure és una feina d’oficina. Qui pensi que una novel·la és fruit de la inspiració s’hauria de posar a escriure’n una. Els innombrables problemes que sorgeixen a l’hora d’intentar explicar alguna cosa només es resolen asseient-se a l’escriptori i treballant. La idea de tenir una novel·la sencera al cap és falsa i no significa res.

Pernil dolç o bombons

El meu fill petit va marxar a l’escola després d’esmorzar, acaba de començar l’ESO, és el primer any que el deixo anar sol caminant a l’escola després d’haver-nos passat tot l’estiu negociant. El gran sempre surt a primera hora cap a la universitat; és a tercer d’Enginyeria. Els dies anteriors havíem estat parlant de com celebraríem l’1 d’octubre. Jo volia comprar pernil dolç i barrejar-lo amb l’arròs; em semblava una idea ben festiva. L’Héctor va suggerir comprar alguna cosa per jugar.  

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

En els diaris i les televisions temien que hi hagués aldarulls, però jo ja sabia que no n’hi hauria. El temps passa més de pressa per als ciutadans que per als polítics i nosaltres, la majoria, ja estem (de moment) en una altra història. De vegades els veig explicar-se, repetir-se i contradir-se per la tele i penso: «¿Això de quan és? ¿De fa dos anys o d’ahir?»

Potser podia comprar bombons, però tenien tant sucre... A la tarda vaig tenir una reunió de feina i vaig anar a ioga. A l’arribar a casa, vaig exclamar: «¡Patum!», em vaig posar a la gatzoneta i vaig obrir el paquetet de pernil dolç. La Patum va acudir fent salts i movent la cua, impacient, mentre es llepava. «Per molts anys, petita», li vaig dir mentre l’acariciava. Era 1 d’octubre, l’aniversari de la Patum. No s’han d’oblidar mai les efemèrides importants.