04 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

«Per molts anys, petita», li vaig dir mentre l'acariciava. Era 1 d'octubre, l'aniversari de la Patum. No s'han d'oblidar mai les efemèrides importants.

A casa, l’1 d’octubre és un dia molt important. Més per a mi que per als meus fills, que com que encara són joves no entenen ni valoren gaire els aniversaris. Només els vells celebren el pas del temps; per als joves el temps no passa, és seu, el tenen a la seva mà, com una joguina.

Aquest any era laborable i tots vam treballar i vam fer vida normal. Feia un dia esplèndid a Barcelona; l’estiu es resisteix a marxar i ronseja, i la tardor, aquell senyor amb vestit de franel·la marró i barret que durant la meva infància m’acompanyava a l’escola i campava al seu aire per la ciutat, gairebé ha desaparegut. Les fulles gairebé no tenen temps de groguejar; tota una gamma de colors s’ha anat difuminant; ara els magnífics arbres de Barcelona són gairebé sempre verds.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En dies així, d’estiu al mig d’una altra estació, al sortir al carrer, els barcelonins aixequem el nas cap al cel i murmurem: ¡Quina ciutat tan meravellosa!

Vaig estar llegint durant una estona, vaig sortir a comprar el pa i després em vaig posar a escriure com cada dia des de fa uns quants mesos. Escriure és una feina d’oficina. Qui pensi que una novel·la és fruit de la inspiració s’hauria de posar a escriure’n una. Els innombrables problemes que sorgeixen a l’hora d’intentar explicar alguna cosa només es resolen asseient-se a l’escriptori i treballant. La idea de tenir una novel·la sencera al cap és falsa i no significa res.

Pernil dolç o bombons

El meu fill petit va marxar a l’escola després d’esmorzar, acaba de començar l’ESO, és el primer any que el deixo anar sol caminant a l’escola després d’haver-nos passat tot l’estiu negociant. El gran sempre surt a primera hora cap a la universitat; és a tercer d’Enginyeria. Els dies anteriors havíem estat parlant de com celebraríem l’1 d’octubre. Jo volia comprar pernil dolç i barrejar-lo amb l’arròs; em semblava una idea ben festiva. L’Héctor va suggerir comprar alguna cosa per jugar.  

En els diaris i les televisions temien que hi hagués aldarulls, però jo ja sabia que no n’hi hauria. El temps passa més de pressa per als ciutadans que per als polítics i nosaltres, la majoria, ja estem (de moment) en una altra història. De vegades els veig explicar-se, repetir-se i contradir-se per la tele i penso: «¿Això de quan és? ¿De fa dos anys o d’ahir?»

Potser podia comprar bombons, però tenien tant sucre... A la tarda vaig tenir una reunió de feina i vaig anar a ioga. A l’arribar a casa, vaig exclamar: «¡Patum!», em vaig posar a la gatzoneta i vaig obrir el paquetet de pernil dolç. La Patum va acudir fent salts i movent la cua, impacient, mentre es llepava. «Per molts anys, petita», li vaig dir mentre l’acariciava. Era 1 d’octubre, l’aniversari de la Patum. No s’han d’oblidar mai les efemèrides importants.

Temes: Tardor