Anar al contingut

El tauler polític

Saber pactar... en negatiu

Saber pactar... en negatiu

Joan Tapia

Pedro Sánchez no ha aconseguit cap acord i els altres han optat per bloquejar la investidura amb un tàcit pacte a la contra

Flota un ampli sentiment d’emprenyament. Després d’haver votat a la primavera tres vegades (en moltes CA, quatre), ara s’hauran de repetir les eleccions generals. I a més estarem amb un Govern en funcions quan l’OCDE preveu el menor creixement mundial dels últims anys. I quan el governador d’un banc central asiàtic diu que el perill més gran per a l’economia mundial és Trump, el líder més poderós de la Terra. ¿Afegim la por d’un ‘brexit’ sense acord que sacsejaria Europa?

Potser per això Xavier Sardà va escriure a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que si es repetien les eleccions no aniria a votar. Però després ja ha dit a La Sexta que només era una modesta pressió. I a l’enquesta diària de Josep Cuní i d’aquest diari una gran majoria va afirmar el divendres que acudiria a les urnes. Però l’abstenció pot pujar. ¿A qui perjudicarà més?
¿Per què hem arribat a l’absurd de quatre eleccions en quatre anys? He escrit que als polítics actuals els falta capacitat de pacte. I Pedro Sánchez té la seva quota-part de culpa. El seu deure era formar Govern i no ho ha fet. Divendres es va explicar a La Sexta, però hi ha un preocupant soroll de fons. Els líders d’avui no tenen capacitat de pacte en positiu. Per construir. Però sí que saben –i bé– pactar la demolició d’alguna cosa, amb o sense raó. O, més greu encara, bloquejar sense cap altre mirament l’acció política. I pactar només a la contra genera problemes. 

El fracàs de la investidura

La moció de censura de Pedro Sánchez va ser un pacte en negatiu per enderrocar Mariano Rajoy, però va tenir un motiu (la sentència de la Gürtel) i, més rellevant, no va alterar la vida política perquè l’endemà Sánchez va prendre possessió amb tots els efectes. El fracàs de la investidura és fruit de la dificultat del pacte en positiu i també dels pactes (no explícits) en negatiu. Sánchez no va ser elegit al juliol per la coincidència entre els tres partits de la dreta que van votar ‘no’ i Podem, que es va abstenir. Es va bloquejar la seva investidura i la va deixar a mercè de Pablo Iglesias: o el líder del PSOE s’empassava el Govern de coalició, amb vicepresidència inclosa, sobre el que no hi va haver acord al juliol –i amb algun afegit més–, o s’havia de repetir eleccions, paralitzar el país fins a Nadal i irritar la ciutadania. ¿Hi va haver xantatge en base a un pacte tàcit en negatiu?

Ara afirmaran que Sánchez no ha sabut articular una majoria. Tenen raó. I Sánchez va argumentar a La Sexta que ja seria president d’haver acceptat les condicions imposades per Iglesias, només sostenibles per la coincidència en el no de la dreta i Podem. Els dos bàndols tenen raó. Sánchez no ha sabut pactar, i el PP, Cs, Vox i UP han triat el bloqueig. Sánchez va argumentar que va oferir a Podem una coalició amb vicepresidència que Iglesias va rebutjar, que un Govern amb dos caps no podria durar gaire i no seria eficaç, i que hi ha diferències substancials que fan molt difícil un Govern conjunt, però sí permetien un acord de legislatura. 

Les quartes eleccions en quatre anys i quan l’OCDE preveu el menor creixement des de la crisi provoquen àmplia decepció

Les diferències són allà. La gestió de l’espinosa sentència del Suprem sobre els polítics independentistes i la qüestió catalana són assumptes complexos. Afirmar que s’ha de desinflamar per després negociar un autogovern que satisfaci les dues terceres parts dels catalans és molt diferent a recolzar un binari referèndum d’autodeterminació. I en política europea, Podem no ha aclarit si estava amb Tsipras, que va assumir la política necessària per tenir accés als indispensables crèdits del BCE (i ha perdut les eleccions, però té futur), o amb Varufakis, que va apostar per una rebel·lió grega contra Alemanya i el BCE a risc d’haver de sortir de l’euro. I l’euro no és una cosa lateral, sinó substancial. No parlem de Veneçuela, on sembla que l’ocupació va bastant pitjor que aquí.  

Que Pedro Sánchez afirmés que no podria dormir tranquil amb un Govern amb Podem en els ministeris exigits, és un dard efectista i una mica brutal, però no deixa de tenir el seu fonament. Ja estem en campanya. Sánchez ha decidit córrer un alt risc. Potser el pacte negatiu en contra seu no li ha deixat un altre camí si volia ser un president amb els poders necessaris en una conjuntura gens fàcil. Però si el seu objectiu –ara ja sense possible marxa enrere– és incrementar la seva majoria per governar amb coherència necessitarà ser més convincent que durant l’estiu i deixar clar –sense ofendre– que governar un Estat exigeix un grau de coherència més gran que el pacte en una CA o en un ajuntament, tot i que sigui tan rellevant com el de Barcelona.