L'enyorat bipartidisme

Un sospir de malenconia sobreprèn enyoradors d’esquerra i dreta: això, es lamenten, amb el bipartidisme no passava. «Això» és que els espanyolshagin sigut convocats a votar quatre vegades en quatre anys, que les investidures hagin deixat de ser un tràmit per convertir-se en un serial sense fi i sense gràcia, que el rei Felip VI hagi hagut de convocar set rondes de contactes en cinc anys de regnat mentre que el seu pare només va haver de fer-ho 10 vegades en gairebé 39 anys.

Els culpables del bloqueig, clamen els malenconiosos, són els partits de nou encuny, cosa que convenim a anomenar nova política. Ells han portat les set plagues a la vida pública i als parlaments: el postureig i el populisme; la demagògia i la lleugeresa intel·lectual; les samarretes amb missatge i els pentinats extravagants; la frivolitat i la fragmentació; la sopa de sigles, l’embolic mental i l’empatx d’irresponsabilitat. El bipartidisme, sospiren, era més senzill i eficaç. Dos partits, un Govern, una oposició, les frontisses nacionalistes, no feia falta gaire cosa més. És clar que no hi ha cultura de la coalició; com n’hi ha d’haver, si mai ha fet falta.

«Com els altres»

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una íntima satisfacció també esgarrifa els enyoradors del bipartidisme.  A la nova política se la va acusar, amb raó, d’irrompre en l’escenari amb una superioritat moral insofrible: es veien més joves, més moderns, més atractius, més nets. Amb el temps, assaboreixen els malenconiosos, han demostrat ser «com els altres»: només els interessa el poder. On s’ha vist que un partit polític anheli el poder; un desvergonyiment.

El 10-N és, per als enyoradors, l’inici de la tornada del bipartidisme. En les seves càbales i comptes, els nous paguen els plats trencats de l’electorat irritat i desorientat. Pot ser. Però no tant per desaparèixer.  Com tampoc se n’aniran tendències socials com la fragmentació, les xarxes i l’horitzontalitat. I la nit del 10-N tornaran de nou les línies vermelles. I els vetos. I els cinturons sanitaris. I Catalunya, com l’elefant, continuarà estant a l’habitació. Perquè potser és això, els efectes de la crisi catalana i el veto als partits independentistes catalans, un dels grans motius que Espanya hagi anat quatre vegades a votar en quatre anys. Potser.