Anar al contingut

Al contraatac

Històric

JOHANNES EISELE

Històric

Milena Busquets

Un partit ha de ser molt genial perquè t'acabi sent igual qui guanyi, com el de diumenge entre Nadal i Medvédev

Alguna cosa resulta històrica quan no només ho recorda un mateix, sinó el planeta sencer, o una part important del planeta, per això gairebé tot el que passa a Espanya en aquests dies no és històric, pot ser més o menys transcendental, interessant, lamentable, patètic o sorprenent, però no és històric. Els amics estrangers pregunten per això, però més per educació que per interès, un percep ràpidament que la resposta (i la conversa sencera) els fa una mica de mandra. I, a més, és difícil que alguna cosa sigui històrica durant molt temps, gairebé tot el que ahir ens semblava històric, avui ja ho hem oblidat.

Va ser històrica la sortida de la presó de Nelson Mandela, la caiguda del mur de Berlín, l’atac a les Torres Bessones, alguns episodis de la guerra civil espanyola: esdeveniments que van impactar éssers que vivien a milers de quilòmetres d’allà i que van passar a formar part d’una certa memòria col·lectiva universal. Gairebé res és històric, pot ser periodístic però gairebé mai històric (digne no només de sortir als nostres llibres d’història, sinó als llibres d’història dels nens que viuen al pol Nord).

El partit de tennis de diumenge entre Rafael Nadal i Daniïl Medvédev ho va ser. L’haurien disfrutat (i entès) des dels grecs del segle VI aC (quan encara no existia el tennis, però sí l’esport i els Jocs Olímpics) fins als habitants de Mart del futur, si és que algun dia, com diuen, es colonitza el planeta.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El partit va començar tard per la diferència horària i va durar gairebé cinc hores, ens en vam anar a dormir a dos quarts de cinc de la matinada.

Al principi jo anava amb Nadal, naturalment, però al veure com jugava Medvédev, la velocitat i força al·lucinants, la precisió mil·limètrica la pinta d’heroi de Dostoievski (molt prim, mirada de somieig, aspecte una mica malaltís) i la impavidesa (no només la seva, la seva dona, fantàstica, l’observava des de les grades i a estones semblava a punt d’adormir-se), vaig pensar: «aquest paio és increïble, vull que guanyi ell».

Però al cap d’una estona vaig pensar: «ha de guanyar Nadal, juga millor a tennis, és millor tennista». 

I després al final ja gairebé no m’importava qui guanyés. El que havien fet tots dos era tan magnífic i extraordinari, tan bonic, tan boig i tan valent. Un partit ha de ser molt genial perquè t’acabi sent igual qui guanyi. El que va passar diumenge s’estudiarà fins i tot al pol Nord.