Leopoldo Pomés

Aquella Barcelona

2
Es llegeix en minuts

Crec que aquella nit se celebraven els 25 anys de l’editorial Tusquets. Deu fer 25 anys ja que aquest estiu se’n va celebrar el 50è aniversari. Tots eren molt més joves que ara, encara que a mi em semblessin uns vells xarucs (de la mateixa manera que els meus fills em consideren a mi una velleta i ja gairebé tenen raó). Jo acabava de tornar a Barcelona després de quatre anys estudiant a Anglaterra, en tenia 22. Li vaig dir a la meva mare que l’acompanyaria a la festa si em comprava un vestit i em va regalar un vestit preciós. La celebració tenia lloc a La Balsa, un restaurant a la part alta de la ciutat que va ser durant anys escenari habitual de sopars i menjars editorials (s’hi celebrava també el sopar del premi Herralde). No podia ser en cap altre lloc, era el restaurant més bonic de Barcelona i tenia una àmplia terrassa, perfecta per celebrar-hi festes.

Jo estava molt contenta amb el meu vestit i m’agradava molt fer d’acompanyant de la meva mare, coneixia les persones més divertides i amables. Aquella nit vaig conèixer Vargas Llosa, en vaig quedar tan impressionada (ja l’havia llegit) que només se’m va ocórrer dir-li que era molt guapo.

Hi va haver un moment en què vaig sortir a la terrassa fent un gràcil saltiró perquè se’m mogués la faldilla del vestit, i llavors no sé com vaig ensopegar, vaig planar uns metres i si no arriba a ser perquè hi havia una taula que em va frenar, hauria acabat a terra. Em vaig recompondre ràpidament i vaig mirar al voltant per comptabilitzar quantes persones del món editorial i de la societat barcelonina m’havien vist fer el ridícul. No m’havia vist ningú, només un senyor amb barba, molt alt i imponent, em mirava somrient des d’un racó: Leopoldo Pomés.

–Tens ulls d’heroïna de Charles Chaplin, ulls de sorpresa –em va dir intentant que no se li escapés el riure.

–Ha sigut horrible, ¿no? –li vaig preguntar–. Un ridícul irrecuperable.

Notícies relacionades

-No, no, te les has apanyat bastant bé. No has arribat a terra –em va tranquil·litzar.

Amb prou feines vaig conèixer Leopoldo Pomés però l’admirava i em vaig creuar amb ell en innombrables ocasions. El seu nom, com el de la gran Carmen Balcells, el de Maspons, el de José Agustín Goytisolo, el d’Ana María Moix, el de Terenci, el de Montalbán o el d’Ana María Matute, forma partd’una Barcelona extraordinària que ja gairebé ha desaparegut i que no té substituts. Vaig portar aquell vestit durant anys, fins que la seda es va esquinçar.  

Temes:

Fotografia